Els extensos camps de la Castella nord, han sofert durant molts anys una plaga de petits rosegadors, que arrasaven les collites. Les actuacions superficials, sense anar a l’origen del problema, han anat agreujant la situació. Aquest problema ambiental, que ara sembla que es vagi encarrilant a partir d’escoltar altres veus que les habituals, té un cert paral·lelisme amb la problemàtica econòmica que sobrevola actualment el món illenc.
Fa uns quants anys, una espècie de ratolí de camp, conegut en castellà com a topillo, va baixar de la zona cantàbrica cap el sud i va començar a colonitzar de manera aclaparadora totes aquelles terres d’enormes superfícies de monocultius. Amb una capacitat de reproducció molt elevada, prest van ser centenars de milers, amb un creixement brutal. L’alarma es va disparar.
Aquell ratolinet, de moviments simpàtics i fins i tot entendridors, va ser identificat en el món rural com l’enemic públic a batre. I com encara és habitual a les problemàtiques ambientals, es van plantejar mesures que evitaven anar al fons de l’assumpte.
Es va iniciar així una autèntica batalla campal, que s’aniria repetint al llarg dels següents anys. Entre protestes dels ecologistes, es va cremar la poca vegetació silvestre que quedava entre uns camps que es mostraven monòtons fins on arribava la vista. Es van fer llaurades de profunditat. I, sobretot, es van tirar tones i tones de verins, bàsicament anticoagulants. A les milionàries pèrdues agràries, s’hi van afegir unes despeses encara més grans de l’erari públic.
Però els exèrcits de topillos tornaven a aparèixer al cap d’un temps. I és que l’origen del problema no eren els ratolins. Ells eren la conseqüència. El problema s’havia originat amb la poca diversitat de cultius, amb l’ús ingent d’herbicides que eliminaven moltes formes de vida, amb el màxim aprofitament de terrenys que havia simplificat el paisatge.
No hi havia quedat espai per als potencials depredadors naturals. Els ratolins, com les espècies que es situen molt a baix de la cadena tròfica, acostumen a tenir un fort ritme de creixement, perquè són presa de molts altres animals. Però, si no hi ha depredadors, explosionen.
La cosa ha començat a canviar gràcies a tímides experiències de naturalistes que han instal·lat caixes niu per a rapinyaires diürns i nocturns. Han creat taques de vegetació silvestre i -mirin per on- petites estructures de pedra en sec. Sense presència de verins, els depredadors han començat la seva feina de caça dia i vespre. Quan una zona queda amb pocs ratolins, ells mateixos es traslladen a zones amb més abundància. La natura torna a funcionar.
L’activitat turística que sosté la major part de l’economia menorquina està molt orientada al sol i platja. Els índexs que registren cada any la pressió humana diària, mostren com hem anat augmentant progressivament la quantitat de gent en juliol i agost, sense aconseguir gairebé desestacionalitzar. És com un camp monòton d’un sol cultiu.
Hem sentit molts portaveus dient que el camp menorquí no és rendible, que el temps de la indústria s’ha acabat, que Menorca no té prou massa crítica com per diversificar. Inversions que alimentaven aquestes activitats, es van desviar cap a la construcció d’apartaments en els vuitanta. I després va arribar la deslocalització dels noranta. Hem eliminat gran part del mosaic de la nostra economia. Com en els camps del nord de Castella, el nostre paisatge econòmic s’ha simplificat molt.
Amb això ha arribat la plaga, en forma de virus que lleva les ganes de viatjar, encareix els preus dels avions i posa en una greu situació el turisme massiu sobre el qual hem basat gran part de la nostra estratègia. Què hem de fer?
Les veus habituals diuen que cal que les administracions públiques inverteixin més en la promoció de sol i platja (Fundació de turisme). Que els grans hotels que s’estan quedant obsolets, s’han de poder ampliar (decret de mesures urgents). Que hem d’apostar per infraestructures portuàries més grosses (dic de Son Blanc)...
Altres veus demanen una sortida ecosocial, que vagi a l’origen del problema. Una gent que aposta pel producte local però també sostenible, perquè sap que la salut del planeta és la nostra salut. Que vol aprofitar el potencial de les energies renovables, que demana formació per a noves professions, que vol generar una ocupació que abordi els problemes ambientals i socials.
