La nostra època és filla de la Revolució francesa. Els caps que va tallar la guillotina exemplificaven la desigualtat davant la llei i l’ordre jeràrquic fonamentat en tradicions religioses. Des del 1789 les societats no han deixat de donar voltes sobre els mateixos principis que es van proclamar llavors: els drets humans fonamentals, la separació de poders i molt especialment la norma que tots som iguals davant la llei, siguin quins siguin els nostres orígens familiars i estatus econòmic.
Amb la difusió d’aquests valors, no és d’estranyar que les monarquies d’arreu hagin anat paulatinament desapareixent. I és que el mateix tòpic que fonamenta el capitalisme, com és que tothom pot aconseguir el que vulgui si hi dedica esforços, cosa que estadísticament no és certa, però açò són figues d’un altre paner, caça malament amb el principi no igualitari de la successió per drets hereditaris i vincles de sang. A la recerca de mirall, els pobles cerquen les formes polítiques que s’ajusten als seus valors i interessos, i les monarquies són un mal mirall pels valors de la gent d’avui.
Així no és d’estranyar que les monarquies que han sobreviscut als moviments democràtics hagin quedat relegades a jugar un paper quasi bé irrellevant en l’estructura política de l’Estat en el que hi figuren. Es mantenen com un element més del conjunt de símbols que reforcen les identitats nacionals, la qual cosa no vol dir que no siguin contínuament mirades de reüll i examinades, com si estessin en una corda fluixa.
Els escrutinis i exàmens als monarques, i en contra del que es pugui pensar, no es fan tant des dels ulls dels republicans, perquè pels quals no hi ha millor rei que el rei deposat, sinó principalment des dels ulls dels mateixos monàrquics, que esperen del rei una gran exemplaritat, fora dels nostres temps.
Tot l’engranatge d’una casa reial que vol perviure en un oceà de repúbliques està muntat per forjar persones capaces de portar una feixuga corona. D’aquí l’exigent educació a la que es veuen sotmesos els prínceps. La Corona no té sentit sense un cap que estigui al seu nivell. Aquesta és l’alta exigència de la monarquia. Per definició, no és possible un rei republicà. Al rei se li exigeix imparcialitat, però també compassió i paternalisme, prudència, exemplaritat, actituds irreprotxables en tots els ordres de la seva vida tant pública com privada.
La nostra monarquia té molt mala peça en el teler i acabarà malament. Si bé és cert que davant l’opinió pública, i mercès una premsa que no li buscava pessigolles, en els primer anys del regnat, Joan Carles I va guanyar triomfs, especialment pels fets del 23-F, la institució va quedar tocada quan el successor no es va casar amb una princesa, com era preceptiu. Després, amb motiu de les corrupteles del gendre, la premsa va aixecar la veda i la Corona va començar a ser examinada amb lupa. El rei a poc a poc va deixar de ser exemplar davant l’opinió pública. La foto en la que es veia amb un elefant que havia caçat li va fer perdre molta popularitat, de cop el ceptre reial li va caure de les mans i la corona es va fer grossa i li va arribar fins la boca. Després van venir les notícies que la família reial estava més desunida que les famílies catalanes pel procés independentista.
La Corona s’ha fet massa ample per uns caps que han anat empetitit per un procés només imputable als seus mals cervells. Felip VI mai hauria d’haver fet el discurs que va fer el 3 d’octubre de 2017 amb motiu de la crisi de Catalunya. Tenint en compte que les clatellades de les forces públiques per impedir el referèndum van generar al Principat un ressentiment que durarà un mínim de tres generacions, Felip VI no serà perdonat mai pels catalans, com encara no ho és Felip V. Espanya no vol reconèixer que amb Catalunya té un greu problema i mentre no ho reconegui i no faci propostes per solucionar-lo, tot l’edifici estarà qüestionat. La inestabilitat catalana pot acabar perfectament arrossegant la monarquia, però si açò acaba succeint serà pels errors dels mateixos caps coronats. Sense caps, sense persones, no hi ha Corona.
