Qui defensa la república està condemnat des de fa ja temps a sentir la cançoneta habitual, repetitiva, paternalista amb els joves, dogmàtica, automàtica, gastada, rutinària, que destaca el paper de la monarquia i de Juan Carlos I en l’èxit de la transició, el fracàs del 23-F i la promoció a l’exterior. En els darrers trenta anys no deu haver acumulat massa mèrits més, ja que aquest breu currículum, amb serveis previs a Naranjito, no s’actualitza des de Cobi i Curro.
Com que açò no és nou, com tampoc ho és que es recordi que la república no és gratis, no sorprenen els arguments repetits de nou aquesta setmana per protegir Juan Carlos I del desprestigi que ell mateix s’ha creat a força de vulnerar, sense dubte, l’exemplaritat exigida i, a nivell indiciari, la fiscalitat obligada. La novetat en el dispositiu habitual de contenció del republicanisme ha estat apel·lar a la pretesa separació entre la persona i la institució monàrquica, defensada especialment per Pedro Sánchez, líder d’un partit republicà en la militància i monàrquic al poder.
Aquest argument és trampós. Corona i coronats no es poden unir i separar a voluntat dels interessats, ja que la monarquia es caracteritza precisament per ser una institució personal, familiar, consanguínia. Només poden accedir-hi unes poques persones sense més credencials que ser aquella persona concreta, nepotisme que ja justificaria la seva desaparició en ple segle XXI. Pretendre ara que la monarquia només respongui del que fa un monarca en horari laboral i només mentre viu a Espanya és propaganda, il·lusionisme, fum. Marxar lluny de casa per guardar les distàncies amb una cosa o algú és un anacronisme (un altre) en temps de Zoom i Tik Tok. Un episodi d’una estranya estratègia que, malgrat el rebombori, serà intranscendent. El que importa de veritat és saber si s’han produït il·lícits, com es jutgen i quins efectes tenen. Tot i que ara, diuen, no és un bon moment per xerrar de república. Mai ho és. Una altra cançoneta habitual.
