Perquè diven que va ser una sorpresa la seva afició a matar bestiar gros i que ho ha estat també la seva presumpta acumulació de capital sense recordar-se d’aquella broma que «Hacienda somos todos». I ho diven també de la seva abdicació quan per Europa es començava a rallar dels seus presumptes negocis. I que és sorprenent també que el president Sánchez mos vulgui fer creure que en una monarquia la institució i la figura del rei no són inseparables.
I encara ho podem allargar, perquè sí que és una sorpresa que la família reial no estigués al corrent de moviments tan aparatosos, tant de caça com financers, del cap de família. I que també hagin posat cara de no saber per on va la cosa els serveis d’intel·ligència espanyols -tan eficients, segons diven- i la Justícia -tan igual per a tots, segons diven- i sobretot Hisenda -que ho enxampa tot, segons diven els peixos petits.
Quantes sorpreses! I precisament en un país que, en canvi, està demostrat que els polítics i els banquers estan al dia de tot gràcies a l’espionatge, que funciona la mar de bé -cas Villarejo com a referent. I que hi ha una gran companyonia dins el selecte club que es reparteix els contractes públics multimilionaris i també en l’elecció dels alts càrrecs de designació directa.
MASSA SORPRESES per poder-les pair d’una vegada. Tot i que la gent, innocent i benpensant, ja va tenir una primícia de com funciona la cosa, de les sorpreses que dóna la vida, amb el cas Urdangarín. Quan la Justícia va deixar clar -i ben clar- que la infanta Cristina no tenia la més remota idea dels negocis del seu espòs. Amb perdó, quina família més mal avinguda i quina cara deu posar el senyor Urdangarín ara que al sogre li va com li va...
S’ha de reconèixer en canvi que per a la gent no era cap sorpresa rebre notícies i picades d’ull sobre l’energia amorosa del monarca. Aquesta informació sí que arribava. Si fins i tot podia fer gràcia, en un país en què el masclisme continua tan viu que a la justícia encara li costa castigar les violacions en grup. Fer llista d’amants encara li podia despertar simpaties...
Ara bé, qui deu estar més sorprès de tots, en aquests moments, ha de ser l’actual rei. Perquè segons asseguren cada dia tant el govern com l’oposició de nom PP, Ciudadanos i Vox, Felip VI no té cap vinculació amb els presumptes negocis de son pare. Pobre al·lot, amb perdó! Descobrir als cinquanta-dos anys que, potser, ton pare ha fet d’amagat coses molt lletges i que tu ni t’ho havies ensumat!
Així és que encara més grossa la sorpresa per aquest poble innocent i benpensant que, segons mos volen fer creu, s’ho ha d’empassar tot. Com sembla que s’ho empassa determinada premsa i determinades autoritats, que potser no se’n recorden de per qui i per a què van ser elegides. Precisament pel poble i no per llepar culs sinó per defensar l’interès públic i qüestionar tot allò que sigui qüestionable.
Perquè més que una sorpresa, és que és impresentable el paper que està fent el govern. I el tracte de cortesans del segle XIX amb què les autoritats reben Felip VI en la seva gira de rentat de cara de la monarquia, dijous també a Menorca. Naturalment que en una república seria impensable. Les autoritats elegides democràticament no hi són per adular el cap de l’Estat, ni per fer-se la fotografia amb ell, sinó per fiscalitzar les seves actuacions, quan hi ha ombres com ara.
I mentrestant, d’oca a oca i tir perquè me toca amb la suposada desaparició de Joan Carles I. Un serial que és la riota de tot Europa i a la vegada motiu de gran preocupació, perquè Espanya és un estat que sempre demana més doblers. El ministre Grande-Marlaska no ha tingut més remei que reconèixer que el govern sí que ho sap, on és, i que té personal dedicat a garantir la seva seguretat...
Una petita gran despesa més en l’any del coronavirus. Però açò sí que no és cap sorpresa.
