De què anam?

Qui se’ls creu?

|

Valorar:

Amb uns nombres que cada vegada són més alarmants, els econòmics i els de contagiats. Amb unes notícies que confirmen la beneiteria de mitja humanitat, incapaç de ser solidària en moments que ho reclamen, la sensació és que anam pel dret cap al desastre.

I darrere, sembla que només hi ha governs incapaços de fer una altra cosa que mirar-se el llombrígol. La incredulitat s’estén de forma alarmant arreu. Només mirant Europa, ja no saps si els discursos que fan i les ordres que donen perquè la gent de vacances no surti del país són per prevenció sanitària o per interès econòmic local.

El ball de xifres és tan incomprensible per als profans -que ho som la majoria- que ja costa d’entendre quin és l’abast real de l’epidèmia i si tenen alguna eficàcia les mesures que s’apliquen. Només el sentit comú anima a ser prudent en cada un dels nostres actes, ja sigui la distància física o la mascareta o el rentat de mans. Però és sabut que el sentit comú és el més poc comú dels sentits, i cada dia tenim ocasió de comprovar-ho.

Ens hem acabat aferrant a l’esperança d’una vacuna que cada vegada sembla més a prop però que no acaba d’arribar. Perquè, com molt bé han explicat els que hi entenen, les vacunes demanen temps, molt de temps i moltes proves abans de poder assegurar la seva eficàcia i que no provoquen altres mals no desitjats.

Hem de creure que tots els països amb pretensions estan per la cosa, com explica la premsa amb més alegria que convicció, i que prest apareixerà la vacuna alliberadora del malson que viu el món. Però, sorpreses de la vida, quan arriba la notícia que a Rússia ja la tenen a punt i que d’aquí a un mes la distribuiran a la població, es fa un silenci general. Ni felicitacions ni mostres d’alegria. Ni cap discurs governamental -aumon- per celebrar que ja ha arribat el remei que posarà fi a l’any de la desgràcia.

Per què deu ser? Potser la resposta és molt simple: perquè ningú no s’ho creu. Perquè és Putin qui ho diu, per més que asseguri que ja l’han injectada a la seva pròpia filla. I és que la confiança en els governats la regula la seva credibilitat democràtica. I el senyor Vladímir Putin no en té cap.

Com no en tenen cap els discursos del senyor Trump o les xifres que dóna la Xina sobre la incidència de l’epidèmia al seu immens país. El problema és que, de la mateixa manera que no és de fiar res del que diguin ells, comences a pensar que tampoc no és de fiar tot allò que es diu més a prop.

N’hi ha prou d’observar les imatges que arriben de la darrera i trista visita del rei a Menorca. Si hem de creure les fotos oficials, acompanyat de l’entusiasme d’uns menorquins carregats amb banderes i pancartes al seu favor, encara que només fossin quatre jans i un boi. Però en canvi sabem també que a tots aquells que es volien manifestar en contra seva, no els van deixar ni atracar-se al monarca. No fos cosa que també sortissin a la foto...

Mala campanya per a una monarquia que pretén rentar-se la cara i més incredulitat -si no n’hi havia prou- sobre la credibilitat del règim actual. Amb la col·laboració diària del govern, que amaga informació. I del rei emèrit, que ara sabem, perquè ja no es podia amagar, que s’ha instal·lat als Emirats Àrabs, un altre país que és exemple de la falta de democràcia.

Però que pot tenir un interès especial en el futur de la mala política espanyola: que no té acords d’extradició amb Suïssa. I ja pressuposam, en la nostra incredulitat, que si algun dia s’ha de jutjar el rei emèrit, no serà la justícia espanyola qui ho farà, sinó la suïssa. I és que per més que es repeteixi mil vegades que la justícia és igual per a tots, si no hi ha evidències, ningú no s’ho creu.

Així és que mentre el cantant Valtònyc, per no rallar ara dels polítics catalans, és a Bèlgica, sotmès a la justícia belga en el seu plet legal per no ser extradit a Espanya, el rei Joan Carles és als Emirats Àrabs, on no hi ha cap perill que la justícia suïssa el pugui extradir pels seus presumptes delictes econòmics.

Dues maneres diferents d’entendre la dignitat.