Flor de sofre

El cinisme dels neoliberals

| |

Valorar:

Els humans som éssers contradictoris i per açò històrics. Ho corrobora que al llarg dels segles han sorgit, desenvolupat i mort moltíssimes, infinites, societats amb les seves llengües, institucions i formes d’organització social, creences i religions. Tots els pobles canvien, uns presentant en el transcórrer de la història més estabilitat i fortalesa, mentre que altres més canvis, precarietats i debilitats.

Ara bé, hi han moments històrics que són especialment dolorosos per les societats i els seus membres, són les conjuntures que Antonio Gramsci va assenyalar com interregnes, és a dir, les crisis, els moments en què el vell mor i el nou no pot néixer i brollen mentrestant els més variats fenòmens mòrbids.

Estic plenament convençut que estem vivint un d’aquests interregnes, un nou interregne de la formació social històrica del Capitalisme, que pot abocar a una nova fase de la formació o la seva desaparició. Només cal estar atent i posar ulls fits al carrer i a la premsa per comprovar-ho. Arreu ho podem veure, en totes les esferes de la vida, des de la geopolítica a la psicologia: uns Estats Units d’Amèrica, fins fa poc i durant dècades, líders del món, que no saben on van; un capitalisme occidental (americà i europeu) que presenta alts índexs d’atur, precarietat, malbaratament de vides i un creixement econòmic pràcticament estancat; desafecció ciutadana envers les institucions representatives, partits polítics i sindicats sense militants i participació de base, discussions en els articles d’opinió de la premsa, la ràdio i la TV en les que no es contrasten l’eficàcia de les idees amb dades tangibles sinó que només es presenten creences inamovibles i en les que només hi ha insults, desconcert generalitzat, presentisme i por a un futur que es veu com un present degradat, és a dir, a un no futur, alt consum de drogues, augment de suïcidis... Ara cada dia, al despertar-nos, ens demanem quina desagradable sorpresa ens depararà la premsa.

Si psicològicament vivim moments mòrbids és perquè encara no ens hem pogut desempallegar de l’ontologia neoliberal, que hem assumit fins el moll dels ossos, mentre els tecnòcrates i polítics neoliberals, que ens han conduït allà on estem, temorosos de perdre protagonisme i càrrecs, no deixen de fer discursos cínics. Incapaços de reconèixer els errors teòrics i pràctics, però també de deixar-ho estar i traspassar el testimoni a nous pensadors i polítics, segueixen els neoliberals en els seus tretze i aferrats al sol que més bé els ha pagat.

Podemos veure ara els neoliberals proclamant que cal fer cosa amb els aturats, amb els precaris, amb els qui tot i tenir feina no poden llogar una vivenda digna, però la cosa es queda amb «cosa», amb un brindis al sol perquè no es concreta amb res i si es concreta és per receptar les mateixes receptes que ens han receptat des de fa quaranta anys: privatitzacions i retalls en drets laborals.

Hi ha molt poca vergonya. L’expresident del Banc Central Europeu, Mario Draghi, àngel de la salvaguarda de la moneda euro, no va tenir empatx en un discurs que va donar fa uns dies en dir que s’havia negat el futur als joves, tot cantant elogis de les noves generacions i denunciant les dures condicions de vida a la qual es veuen sotmesos. Molta barra. Perquè és impossible oblidar que des de la institució que va dirigir no va fer més que sostenir la necessitat d’establir polítiques d’austeritat fiscal les quals no han fet més que condemnar a milions de joves, i no tan joves, a l’atur, a la precarietat, a l’emigració forçada i destrossant les seves expectatives de futur. Dragui, com a Espanya, el seu banc i els seus assessors i polítics i catedràtics de la seva corda, tenen una alta responsabilitat que quasi el 15% dels joves de l’eurozona, el 33% de Grècia el 32% d’Espanya i el 27% d’Itàlia es trobessin, abans de la pandèmia, a l’atur. És el cinisme dels qui es resisteixen a reconèixer que el seu món, que han conreat i defensat, s’està morint.