Costa de sa Plaça. Dues senyores se saluden. Una baixa la seva mascareta: «És un desastre». L’altra, que la manté, sap de què xerra. L’escena demostra que aquesta crisi, en què l’únic positiu són el resultat de les PCR, té dues peculiaritats: un merchandising espectacular i presència gairebé absoluta, asfixiant en tot el que s’escriu i xerra. Un embaf.
Es reiteren informacions, es contradiuen, s’acumulen sense poder-ne pair cap, tothom reclama, tothom té la recepta, tothom critica receptes i entre tanta confusió (ni ens posam d’acord sobre si covid es pronuncia plana o aguda) apareixen conspiracions, paranoies i aprenents de bruixot. En aquest context, el Parlament balear pretén ara, a petició de l’esquerra, combatre les fake news, les mentides, intoxicacions i desinformacions. Tela.
Primer: els diputats s’arroguen una capacitat que lògicament no tenen, ni fer-hi prop. I segon: De veritat que no tenen res més a fer ara mateix? S’avorreixen?
Però acceptem, per un minut, que els diputats autonòmics fossin capaços. No tenen legitimitat moral per fer-ho. Una part important dels acords que es prenen al Parlament, amb llargs debats i negociacions, acaben sent ignorats i oblidats. O afecten temes aliens, que els superen. Són acords asimptomàtics, com ho seran els que puguin sortir de la comissió antifakes. No és aquesta virtualitat política una intoxicació, un engany en definitiva? No són els pressupostos un gran fake quan una gran part no s’executa? No s’haurien de posar els diputats la mà al pit i reconèixer que sovint els seus arguments són distorsions intencionades o directament falsedats?
Especular amb mala llet, el xafarderum infundat, exagerar, mentir, la mitja veritat i la crítica sense base sempre, sempre han estat coses molt humanes. Posar-se a cercar ara una vacuna ja és un fake. Fa falta seny, cultura i criteri per destriar i conviure amb la malaltia de la confusió massiva. I açò ho aporta cada ciutadà si vol i pot. Si volen postureo, diputats, es facin un selfie.
