De què anam?

Quanta feina que té aquesta gent!

|

Valorar:

Mentre el personal ja s’ha acostumat a dur mascareta bonibé per anar a pixar i tot, i la preocupació pel futur econòmic és tan grossa que ja ni se’n parla, van passant els dies i s’acaba l’estiu. Els turistes peninsulars, que aquests sí que han vingut i més que mai, se’n tornen a ca seva i sigil·losament s’apropa el dia que les escoles hauran d’obrir la porta.

També hi ha aquells que no creuen en la gravetat de l’epidèmia. Como hi ha els terraplanistes, que juren que la terra és plana, i els antivacunes, que potser es pensen que la humanitat es va alliberar de la tuberculosi o de la pigota gràcies a la visió d’una posta de sol a Cavalleria, o aquells altres que reneguen de la catalanitat del menorquí mentre anomenen espanyol a qualsevol dialecte del castellà.

Gent rara sempre n’hi ha hagut. Com també ases a totes les cases. Com mos recorda el bestiar aquest que en plena revifada del covid-19 organitza festes dedicades a la xuma promiscua o es manifesta contra la mascareta. Segur que no han sentit el missatge de la directora mèdica del Mateu Orfila. O potser sí, però en estat etílic.

El nombre de petites empreses i comerços que ja han tancat o hauran de tancar, retgira. Són el principals proveïdors de feina del país i són qui primer pateix la situació actual. El secretari general de la petita i mitjana empresa de Catalunya ho deia dilluns. Si quan la crisi de 2008 es va decidir salvar -sense cap rubor- la banca, ara toca salvar altres sectors, i entre ells els afectats pel daltabaix del turisme. I proposa solucions que qui podria, no escolta.

Ja és sabut que l’Estat té la caixa buida. Que en pocs anys ha malgastat més de 50.000 milions d’euros en línies d’AVE de nou ric, que no ha recuperat la picossada que va regalar a la banca i que els doblers acumulats per la corrupció, no hi ha cap intenció de fer que tornin. Sort d’Europa que, com sempre, n’acabarà afluixant uns quants.

Algun dia s’haurà d’aclarir si s’allarga la durada dels ERTO i quines altres solucions es dóna a tanta gent que està patint la falta d’ingressos i la inseguretat del moment. Com també s’haurà d’aclarir què feim amb l’escola. Perquè com més a prop tenim l’inici de curs, més incerteses sorgeixen. És evident que no hi ha cap possibilitat de doblar el nombre de mestres i professors, i que no hi ha prou personal sanitari per enviar-ne un a cada aula, ni a cada escola...

Però si les escoles no obren, qualcú s’haurà d’encarregar dels al·lots i al·lotes en l’horari laboral dels pares, si per fortuna tenen feina. No m’agradaria estar en la pell dels actuals governants i em fereix tanta crítica fàcil contra la seva gestió en aquest camp. Perquè està clar que han de prendre decisions sense arribar a saber on trepitgen.

Entre tanta preocupació pel moment, la política va fent el seu camí paral·lel per una altra dimensió. Per una dimensió desconeguda dels ciutadans en què els compromisos ja no tenen cap valor i els principis poden canviar com la direcció dels penells, segons bufi el vent.

En pocs dies hem assistit al discurs de la ministra Margarita Robles, que tracta de «jocs florals» la negociació amb Catalunya a què es va comprometre el seu president per poder-ho ser. Clar que en aquell moment el senyor Pedro Sánchez necessitava el vot d’Esquerra Republicana, i ara s’ha trobat pel camí amb Ciudadanos.

Ciudadanos ha estat des del primer dia un partit d’ideologia fandanguera que s’atreveix sense escrúpols amb qualsevol ball, si li veu possibilitats de rascar poder. I ara ha trobat l’oportunitat de ballar un «agarrao» amb el PSOE. La cosa lletja és que tot fa pensar que aquest l’ha acceptat de parella. I Podemos, que teòricament és al govern, que s’ho mira. I ERC, que no hi és, amb el lliri a la mà, emmusteït.

Mentrestant, el PP defenestra la seva dama més viperina, la marquesa Cayetana Álvarez, i decideix -segons diven ells- tornar al centre, una cosa mala de combinar amb els discursos i les amistats polítiques d’ultradreta del senyor Pablo Casado. Només un apunt sobre la marquesa. Com a cap de llista per Barcelona, va aconseguir que el PP obtingués un únic diputat en tot Catalunya, només un. Record Guinness.

Els jutges i els fiscals en canvi, no fan el llamàntol, perquè tenen una feina més dura. Ara investiguen amb dedicació els comptes de Podemos i de la CUP, i la gestió de la portaveu de Junts per Catalunya, Laura Borràs, i preparen la suspensió de la presidència de Quim Torra a la Generalitat i del dret a permisos dels presos polítics. I se suposa que flastomen d’Europa perquè no hi ha manera que els torni el senyor Puigdemont. Ni que el faci callar.

Uf, quanta feina que té aquesta gent encalçant antipatriotes, deu pensar el rei emèrit des del seu hotel dels Emirats Àrabs. I el rei des de la Zarzuela.