De rebot

Enteniments

|

Valorar:

Hi ha moltes de coses que hom no entén. Segurament perquè no les hi han explicades o no les ha estudiades; però la capacitat d’entendre té límits. No entenent de biomedicina ni de física quàntica, no gosaríem a escriure sobre endocrinologia ni sobre el comportament de les partícules subatòmiques en la possibilitat d’universos paral·lels. Crec que si hom escrigués autèntics disbarats sobre qualssevol matèries, els mitjans de comunicació, amb bon criteri, no els publicarien. Per publicar opinions sobre qualsevol tema, admetrem que se n’han de tenir coneixements o, si més no, informació suficient. En canvi, en qüestions lingüístiques, especialment si es tracta de llengua catalana, sembla que hi ha barra lliure a les afirmacions més barrudes. Sobre nom, origen i identitat de les parles diverses; sobre etimologies, sobre estàndards i peculiaritats; sobre valoracions socials, supremacismes i minoritzacions subalternes, etc.

S’imagina algú, per exemple, que el secretari general de les Corts valencianes s’hagués negat a publicar en el Butlletí Oficial una resolució referida a la llengua pròpia al·legant que determinades disposicions discriminaven valencià i català com si fossin dues llengües diferents? Idò, disposicions «separatistes» d’aquesta mena han estat publicades reiteradament al llarg dels anys i, malgrat que el Tribunal Constitucional donà sentència a favor de la Universitat de València en defensa de la unitat lingüística del català, també reiterades vegades les majories del PP van continuar ignorant-les. Cap alt funcionari de les Corts va ser advertit pel TC de conseqüències penals si donava via lliure a normes, decrets o lleis que contravenien criteris filològics universalment acceptats.

Però si es tracta, no ja de disposicions jurídiques, sinó de mers posicionaments polítics sobre assumptes de la monarquia espanyola, tan qüestionada en les seues ‘actuacions’, es disparen totes les alarmes, com ha succeït a Catalunya. Il·lús qui pensava que a un parlament democràtic es podia parlar de tot i de ver que s’hi han vist votar coses tan etèries com la indissolubilitat de les nacions o la imposta de pàtries comunes... En temps bauzànides, al Parlament balear es votà contra l’existència dels Països Catalans (si es posaven a votació, alguna mena d’existència, real o metafísica, devien tenir!).

Els lletrats constaten el que els parlamentaris aproven i, si n’és el cas, fan advertències d’il·legalitat. La responsabilitat, llavors, recau en qui vota segons què vota, no en el funcionari. Quan aquest, sota amenaça del TC, retalla resolucions declaratives aprovades pels representants electes de la ciutadania, on queda la sobirania democràtica del Parlament?