Cafè, croissant i...

Cantar en temps de mascareta

| |

Valorar:

Dues coses me frenaven a l’hora d’anar a escoltar dijous Juan Perro al Teatre Principal. Una, dur mascareta dues hores. I l’altra, el risc que sempre representa un concert de cantautor, sense més acompanyament que una guitarra i una trajectòria consolidada, d’acabar aguantant entre cançó i cançó parrafades eternes de superioritat moral i aplaudiment fàcil en què l’artista critica els polítics, el capitalisme, les farmacèutiques, la cultura efímera actual i la manipulació als mitjans.

De la mascareta no me’n vaig lliurar però de les parrafades sí. Juan Perro va xerrar, però sense pretensions salvapàtries i, fins i tot, demanant permís. Va fer comentaris de les cançons, vivències personals, sensacions rítmiques i es va mostrar humil, amb humor mesurat, conscient de la menor rellevància actual de Juan Perro i de la presència al públic de persones que anaven a escoltar el Santiago Auserón de la «Escuela de calor».

En un moment del concert, Juan Perro va demanar al públic que cantés. La timidesa habitual en aquests moments es va multiplicar. La gent no cantava i Juan Perro en sabia el motiu. «Amb la mascareta es pot cantar», va dir, «encara que sigui por lo bajini». Llavors la gent es va desinhibir. És veritat que encara no ens hem acostumat a comportar-nos de forma natural amb la mascareta, que ens reprimim, que no volem violentar les canviants normes de comportament en la nova comunitat del virus.

Ho vaig trobar fantàstic. Ara, més que mai, són una plaga avorrida i nociva els que critiquen i no sumen, els que demanen i no donen, els que exigeixen i no compleixen, els que diuen saber-ho tot de tot i no escolten res de res, els que protesten i no ajuden, els que assenyalen i s’amaguen, els que lladren i no canten. Tot el contrari del que vam fer Juan Perro i la seva, com va dir ell, «coral emmascarada» per omplir una nit preciosa, distesa, plena de complicitat, sense lladrucs ni queixes, malgrat la punyetera mascareta.