Flor de sofre

L’ajuda als cinemes de poble

| |

Valorar:

Fins que va aparèixer la televisió, les pel·lícules es van veure únicament a sales expressament condicionades per poder-les veure. D’aquesta manera, durant un temps, cine va ser sinònim de sala de projeccions. L’exhibició del setè art així va ser, i és encara, però, de manera minoritària, una alegria col·lectiva. És a dir, que a l’experiència estètica intrínseca se li sumava la cerimonial, la de tot un ritual que englobava des d’assabentar-se de quines eren les darreres pel·lícules que s’havien estrenat fins a comentar-les amb el company de butaca, passant per esbrinar on es podien veure i a quines hores, la de desplaçar-se fins al cine escollit i fer les cues per comprar les entrades i entrar.

Durant un temps, que va durar dècades, els dies de descans eren de celebració perquè es dedicaven a la festa que representava veure una obra de teatre, una pel·lícula o un concert. El filòsof francès Alain Badiou en el seu polit llibre «Cinéma» ho assenyala prou bé: durant les dècades de 1940, 1950 i 1960, les pel·lícules es van convertir en una prolongació de l’experiència i, perquè precisament es veien en els cines, motiu de mestratge i debat col·lectiu.

LA TELEVISIÓ va representar la primera ganivetada a les sales d’exhibició. A continuació van seguir més pessigades i estocades. Les dues darreres han estat la comercialització de pantalles de televisió gegants, que faciliten veure pel·lícules a casa amb molt bones condicions, i les plataformes d’Internet que permeten triar títols d’avui i de tots els temps. El cinema a poc a poc, i al llarg de la seva història, s’ha convertit d’experiència col·lectiva a individual.

El present sempre és polièdric i paradoxal. Mai, com en aquests moments, un cinèfil havia pogut veure tantes pel·lícules com ara (sense haver d’estar pendent de programacions televisives i, els que viuen a grans ciutats, al que fan les filmoteques públiques), però al mateix temps, mai havia estat tan retallat de ritual, de col·lectivitat.

El confinament amb motiu de la covid-19 ha estat el darrer cop, potser aquesta vegada mortal, a les sales de projecció. I és que sent com som els humans éssers de costums, molts, obligats a veure el cinema a casa, sense alternativa, han descobert plataformes com Filmin, MUBI, Netflix i s’hi han enganxat i serà difícil que tornin a recuperar l’afecció a anar a les sales de projecció. Com experiència, una minoria hi seguirà anant, però altres ho deixaran de fer, sense tornada enrere.

Els cines Canal Salat de Ciutadella ja han anunciat, com altres cines de ciutats més grans (ara pens amb els Cines Meliès, de Barcelona) que baixaven la persiana. És molt mala notícia perquè és un retall a la cultura col·lectiva. Deixa orfes als que, com jo, pensen que anar a una sala és tot una experiència que va més enllà de veure imatges en una pantalla.

Que hi ha gent, malauradament minoritària, que pensa en el cine com a fet col·lectiu i no només individual, ho corrobora l’experiència del cine Phenomena, de Barcelona, sostingut per l’empenta d’una minoria. Malauradament, però, Menorca no reuneix la massa mínima d’espectadors cinèfils fins al moll de l’os per una experiència com la del Phenomena barcelonès. Sense prou «bojos pel cine», i si l’Illa vol disposar de sales, no hi haurà cap més remei que entrin en funcionament col·laboracions públiques privades, entre les quals, en primer lloc, hi hagi fiscalitats rebaixades o inexistents (com les que haurien de tenir, i ja tenen en algunes ciutats espanyoles, les llibreries).

Derrapar cap a les experiències tancades a casa, sense tracte col·lectiu, cosa que anem vivint des del modelatge social empès pel neoliberalisme, és un empobriment que, com l’autofàgia, ens arribarà a fer col·lapsar com a civilització. Per açò, és primordial defensar les sales de cine.