Asseguts a sa vorera

Ses nostres festes

| |

Valorar:

Per jo enguany hi haurà festes de la Mare de Déu de Gràcia. No les que voldria però sí les que m’estim. No hi haurà cavalls, clar, ni un ranxo de pomades i de cerveses ben brindades i ben begudes amb amics i família mentre ens recordem una vegada més lo afortunats que som de viure a Menorca. Bé, en realitat no n’hi ha hagut a cap festes i, la veritat, és una cosa que ha fet que l’estiu sigui menys estiu. Una barreja d’enyorança, nostàlgia i impotència m’ha acompanyat totes aquestes setmanes.

Tenc la sort de comptar amb amics, bons amics, a gairebé tots els municipis de s’Illa fins al punt de sentir per moments que són una sort de família. I des de Ciutadella fins a Sant Lluís hem anat descomptant dies a una pel·lícula rara i poc agradable que només el bon temps ha estat capaç de maquillar. I n’ha fet falta molt de maquillatge per mig aclarir tot això.

Amb una tristor brutal els caps de setmana anaven passant orfes de cavalls però no de festes. Aquest virus, aquest maleït virus, també ens ha obert algunes possibilitats diferents. Ni millors, ni pitjors, diferents. Com per exemple la possibilitat d’enfocar les nostres festes que fins ara han estat més obertes cap als demés per una versió més interna. Tots hem pogut fer –que no vol dir que tots ho haguem fet- un exercici interior per conèixer o recordar què signifiquen les nostres festes.


Cada un de nosaltres té el seu moment preferit, el seu moment especial que suposa aquella estona que esperem amb més il·lusió i ganes mentre descomptem dies per tornar-lo a viure. En el meu cas, per exemple, abans era el capvespre i la nit del pregó perquè la passava amb els amics, començàvem de ben prest i ens encarregàvem de tancar la verbena de la Unió cada vegada més tard. Si no anàvem vius els excessos passaven factura la resta de dies. Solia valer la pena.

Ha estat un estiu, també, d’empatia. De posar-me cada setmana en la pell d’aquells amics que no podien viure amb normalitat els dies grans del seu poble mentre setembre s’atracava cada vegada més. Ara ja hi som i, la veritat, de poc ha servit imaginar-me què han anat sentint perquè ara mateix, a pocs dies de la Mare de Déu de Gràcia, no sé què sentiré.

Si tenc clar que les festes les viuré igual. Per aquells que hi són i pels que ja no hi són. No ens trobarem a s’American Bar, ni ballarem dalt la tarima, però Mô respirarà un ambient especial. Amb respecte –esperem- i amb seguretat –ho desig- perquè l’any que ve compensarem tot lo que enguany haguem pogut deixar de viure. I ho viurem, vaja si ho viurem i ho ben brindarem. Bones festes, maonesos.