Un des pocs consensos que mos ha deixat a Espanya sa crisi de sa covid és, sense dubte, sa importància de sa telefeina o feina des de ca nostra —me neg a dir-li «teletreball», ja que a Menorca no treballam sinó que feim feina, de tota sa vida—. Feia anys que moltes empreses ja anaven incorporant aquesta modalitat de feina beneficiosa en molts d’aspectes pes seus treballadors i per sa pròpia empresa. Jo mateix, he tingut s’oportunitat de fer feina es darrers cinc anys a Sa Fundació combinant uns dies de feina presencial a Mallorca, de dilluns a dimecres, per exemple, amb uns dies de feina des de ca meua, en aquest cas, dijous i divendres. Amb es confinament i sa crisi sanitària generada pes coronavirus, són moltes ses empreses que s’han vist obligades a implantar sa telefeina. En molts de casos, és probable que es resultats hagin estat satisfactoris per s’empresa i pes treballador, gràcies a ses avantatges que suposa aquesta modalitat de feina per aquells sectors on se pot aplicar: conciliació de sa vida personal i laboral, major flexibilitat d’horaris, reducció de costs, i possiblement una major productivitat.
No obstant, mentres que sa telefeina està ben vista i disfruta d’un consens generalitzat i transversal dins sa societat espanyola, existeix un altre debat, calcat a s’anterior, però aplicat a s’àmbit educatiu i que no té tan bona premsa: s’educació a distància. ¿Per què s’educació a distància té tants de detractors, a diferència de sa telefeina que tothom veu amb tan bons ulls? Bàsicament perquè es curs anterior professors, alumnes i pares mos vam veure obligats a implantar de cop es sistema d’educació online, amb corregudes i frisseres, sense permetre a uns i altres sa formació necessària que requereix s’aprenentatge a través de ses noves tecnologies. Açò, sumat a sa situació caòtica i estressant de molts de pares i mares que havien de seguir fent feina des de ca seua —sense tenir un espai habilitat per fer-ho ni ses eines adequades— i a la vegada preocupar-se que es seus fills duguessin al dia es seus estudis, ha acabat donant una injusta imatge negativa a s’educació online o a distància.
UNA DE SES CRÍTIQUES PRINCIPALS QUE SE FA A S’EDUCACIÓ A DISTÀNCIA és sa falta de socialització des joves. Estic d’acord amb sa importància de ses relacions socials entre es fillets, especialment a ses edats més primerenques. Unes relacions que es joves posen en pràctica a un caramull d’activitats deportives, socials i culturals fora de s’escola. No hem d’oblidar que ses escoles o instituts no són només espais de socialització, sinó centres d’ensenyança de coneixements, idees, habilitats i experiències. Concretament, s’Educació Secundària Obligatòria (ESO) té com a objectiu preparar s’alumnat d’entre 11 i 16 anys pes seus pròxims estudis superiors o pes món laboral. ¿Com formarem es nostros alumnes en ses noves tecnologies que hauran de dominar d’aquí uns anys a ses seues telefeines, si tenim por a introduir s’educació a distància?
Sa Junta de Personal Docent no Universitari de Menorca ha demanat a sa Conselleria d’Educació que posposi s’inici des curs escolar, d’acord amb sa petició des Col·legi de Metges de Balears, que considera que sa situació actual, amb es coronavirus fora de control i amb un ascens en es nombre de contagis a Balears, no és es moment per reincorporar ets alumnes presencialment a ses aules. Però es professors tampoc mos podem tancar en banda i demanar sa suspensió des curs escolar sine die quan encara falten mesos, com a poc, per tenir una vacuna. No mos podem dir que no volem fer feina telemàtica perquè «feim el doble de feina i s’alumne rendeix la mitat». Sa nostra obligació com a docents és adaptar-mos a sa nova situació, reciclar-mos i exigir a s’administració pública es recursos i sa formació necessària per dur endavant una educació pública a distància i de qualitat. No tot és blanc o negre, se podria començar per un sistema mixt on ets alumnes haguessin de fer ets exàmens de manera presencial i un nombre determinat d’hores a ses escoles: per fer educació física, extraescolars, assignatures amb treballs o projectes en grup, etc.
ELS ESTUDIANTS DE SEGON CICLE (3r i 4t d’ESO) i postobligatori (batxiller, FP…) tenen una edat adequada per començar a aprendre es valors de ses paraules sacrifici, disciplina i constància que exigeix s’educació a distància, així com els ho exigirà qualsevol telefeina es dia de demà.
S’estudi és i serà un aprenentatge individual, i socialitzar és una conseqüència natural de viure en societat. S’educació a distància és una oportunitat per preservar es distanciament social tan necessari ara mateix per frenar es nombre de contagis i per formar es nostros alumnes en ses noves tecnologies que exigeix sa telefeina que molts d’ells faran en es futur. Renegar de qualsevol manera de sa implantació de s’educació a distància seria un error que mos condemnaria com a docents a viure a (i de) s’ensenyança des passat, però sobretot, que privaria es nostros estudiants de formar-se i preparar-se en ses noves tecnologies que els hi exigiran ses feines des futur.
