De què anam?

El Gordo, el Cocinero, el Barbas, el Cospedín i el Paco Bomba

|

Valorar:

Encara que ho podria semblar, no són els noms d’una banda d’arreplegats que malviu envestint velletes o esbutzant portes. Són els malnoms amb què s’ente nien un ranxo de policies i polítics, qualcun de molta volada, per fer -presumptament- aquella feina bruta que mai no surt als informes oficials.

No és una novetat ni en la política ni en els serveis d’intel·ligència d’Espanya. Sense anar més enfora, encara és recent el judici del cas Gürtel, amb personatges com «el Bigotes», que va acabar amb una condemna per corrupció, per primera vegada en la història, de tot un partit, el PP.

I no és una casualitat que aquell cas de podridura i el d’ara, que anomenen «Kitchen» i que és una ramificació d’un altre cas més gros, el cas «Tàndem-Villarejo», se situïn en l’època dels mandats dels presidents Aznar i Rajoy. El jutge Manuel García-Castejón ha anat estirant del fil i ha sortit tanta merda que ha col·lapsat les abullons de l’Estat.

N’hi ha per fotre-se’n de tant de discurs patriòtic com hem escoltat aquests darrers anys. I del senyor Casado quan diu que si el que va sortint relacionat amb el PP és ver, ell no hi era... També del senyor Aznar que, precisament ara que es torna a destapar merda, ha reaparegut per alarmar-nos amb el perill de desintegració d’Espanya.

Clar que potser el senyor Aznar té raó, però no pels motius que ell dona, que són tan simples com qüestionar la solvència de l’actual govern... Sinó més tost perquè la muntanya de fems que ve de l’època del seu mandat és prou grossa per desintegrar qualsevol país. I també perquè, tant el seu partit com el qui governa, siulen com si res davant l’aterratge, en un país sense acords d’extradició, de qui durant trenta-nou anys ha estat el cap del «Reino de España».

És evident que en una república, s’entén que democràtica, seria impensable que un ex cap d’Estat investigat per la justícia pogués sortir del país amb la col·laboració dels serveis de seguretat del propi Estat. Ara bé, en una monarquia el fet és encara més greu, perquè les monarquies són hereditàries. Tot queda en família.

El Gordo, el Cocinero, el Cospedín, el Barbas i el Paco Bomba... I qualcun altre que me’n deix. El propis noms ja delaten el nivell d’aquestes operacions político-policials que es moven per davall terra mentre a la superfície es ralla de «democràcia de ple dret». El senyor Aznar té raó que el país se desintegra, però qui ho provoca és qui dona carta blanca a aquest personal, governi qui governi.

Amb el cas Kitchen tornen a sortir les malcriances -sempre per encàrrec- del senyor Villarejo, l’excomissari que va ser guardonat amb la «Cruz al Mérito Policial». I amb ell, molts de càrrecs del règim que ni sabíem que comandaven tant. I també qui era titular d’Interior, Jorge Fernández Díaz, aquell ministre que mentre condecorava mares de déu, afinava fiscals contra els polítics catalans. O qui era ministra de l’Exèrcit, Maria Dolores de Cospedal, famosa per la seva obsessió a negar sempre les evidències.

Ara sabem que el senyor Bárcenas va arribar a tenir darrere seu fins a 71 policies que l’espiaven amb l’excusa de trobar els doblers negres que tenia amagats. El seu xofer i tot cobrava dels fons reservats de l’Estat per espiar-lo. Però el sumari aclareix que el motiu de tanta gresca era afinar on havia enfonyat documents que comprometien alts càrrecs del PP. És inevitable recordar com van acabar els ordinadors de l’interfecte...

Però darrere de cada nou cas, sempre acaba aflorant també el nom de Catalunya, motiu permanent d’ànsia d’aquestes bandes alegals i dels seus promotors. Açò explicaria l’espionatge i les notícies falses que solen perseguir als polítics catalans, com aquells comptes bancaris a l’estranger que no havien existit mai, però que els van fer perdre unes eleccions.

Tot s’arriba a saber, però quan els actors ja han acabat la feina i s’han rentat les mans. Potser és el motiu que ara ningú no respon a les denúncies d’espionatge presentades, entre d’altres, pel president del Parlament català o l’eurodiputat Carles Puigdemont. Ni tampoc als assalts periòdics del despatx de l’advocat d’aquest darrer, el senyor Gonzalo Boye. I mira que hi ha i tot un ministre de la cosa, el senyor Fernando Grande-Marlaska...

Si hem de fer cas a la premsa dominant, el tema que importa són les diferències entre els senyors Junqueres i Puigdemont, però pocs s’entretenen a analitzar per què tots dos -un des de la presó i l’altre des de l’exili- continuen advocant per la separació d’Espanya. Potser el problema que té aquesta premsa és allò que resumeix tan bé un refrany castellà: «Ven la paja en el ojo ajeno, y no la viga en el propio».

I amb els Gordo, Cocinero, Cospedín, Barbas i Paco Bomba nous de cada temporada campant lliurement, i amb el rei emèrit als Emirats Àrabs, la biga és tan grossa que més tost és una jàssera.