No sé si té prou transcendència per a escriure’n i potser m’estigui ficant en un jardí que no toca, però hi ha un tema en el món dels concerts, més concretament en els de la clàssica, que em crida l’atenció. Em refereixo a la tradició arrelada de lliurar un detall de cortesia, en aquest cas, unes flors, als cantants o als intèrprets protagonistes d’aquell esdeveniment.
M’hi vaig tornar a fixar la setmana passada, en finalitzar el brillant recital d’àries d’òpera organitzat pels Amics de s’Òpera i la Fundació Menorquina de l’Òpera que va tenir lloc al Teatre Principal. La soprano, el tenor i el pianista palplantats i saludant damunt l’escenari, agraint els llargs aplaudiments, rebien un bonic ram. La soprano va correspondre amb un generós somriure però tant al tenor com al pianista, tot i mostrar-se contents, els delatava la seva comunicació no verbal tirant el cos enrere al rebre flors.
Acostumo a observar sovint aquesta reacció, sigui el concert que sigui, i em resulta una situació divertida o si més anecdòtica que fins i tot, moltes vegades va acompanyada d’un espontani llançament cap a la platea, com a correspondència d’aquesta connexió entre públic i cantants.
A vegades, també he observat que el ram és diferent, com més floral cap a elles i més discret cap a ells. Per què passa? No es poden regalar flors als homes? Volen un altre detall i no ho diuen? Potser és una qüestió de rols masculí i femení que no tenim superats? Cabòries meves? Tal vegada la conclusió és que no hi ha millor regal que unes flors, siguin per a un tenor o per a una soprano i tots contents, especialment el gremi de floristes.
