De què anam?

Un altre d’escatat

|

Valorar:

Hauré d’acabar donant la raó a la meva filla petita, que és advocada, quan diu que res de tot allò que va aprendre a la Facultat no li quadra amb les darreres actuacions de la justícia espanyola. «Res a veure amb tot allò que he estudiat», me deia quan contemplava, atordida, les sessions televisades del judici contra els líders de Catalunya.

Clar que no és ella l’única que ho veu així. Anit mateix s’expressaven en termes semblants el catedràtic de Dret Constitucional sevillà Javier Pérez Royo i l’ex fiscal i magistrat del Tribunal Suprem José A. Martín Pallín, gallec ell, després de conèixer la sentència que ha inhabilitat el president Torra.

Si ja teníem la impressió que la justícia espanyola no era prou independent, ara la percepció és que qui mana en aquest país, més que el govern, és el poder judicial. Per paga, el seu màxim organisme, el que tallà el bacallà i tria els càrrecs de la judicatura, ja fa estona que s’hauria d’haver renovat. Però el PP -necessari a l’hora de votar els canvis- s’hi posa d’esquena i manté així una majoria que sembla que l’hi agrada.

Com que de dret hi entenc poc, no entraré en el tema. Ara bé, hi ha coses que si te les empasses, vol dir que estàs disposat a combregar amb rodes de molí. I costa d’empassar que et puguin expulsar de president d’un govern democràtic, elegit pel poble, per haver posat una pancarta que deia, textualment, «Llibertat presos polítics i exiliats».

Clar que mai no reconeixeran que l’inhabiliten per la pancarta. Es pot fer poesia fins i tot amb la merda. La causa, diven, no és la pancarta, sinó el fet que no la retiràs quan li va ordenar la Junta Electoral Central. La què? Sí, la junta nomenada a dit pels partits polítics, encarregada de controlar les eleccions que se celebraven en aquells dies i que no tenien res a veure amb la Generalitat, perquè no eren eleccions autonòmiques.

Però encara més. La sala del Tribunal Suprem que ha ratificat el veredicte contra el president Torra és la mateixa que va jutjar i sentenciar els líders que ara són a la presó o a l’exili. O sigui que el contingut de la pancarta era una crítica a la seva sentència... I no cal ser lletrat per entendre aquella dita que, en un judici, «no es pot ser jutge i part».

Aquesta sentència, com les que ja coneixem i les dels 2.890 judicis del «procés» que encara queden pendents, un dia arribaran als tribunals de la justícia europea i seran desautoritzades, com ja ho han estat les precedents. Clar que açò no compensarà el mal personal que ja han fet ni la distorsió política que han provocat, ni el desprestigi a què han menat Espanya.

El costum de confondre bou amb bístia grossa dóna una visió distorsionada d’aquesta Espanya de les autonomies. Totes tenen els mateixos drets, però no totes són iguals. Catalunya en concret, té tal pes en l’economia espanyola que la seva ruïna seria la ruïna de tothom. Prou ho sap el govern espanyol, que sense ella no li sortirien els nombres.

Per açò no s’entén la constant desconsideració que es té amb els catalans, tant si governa la dreta com l’esquerra. El senyor Rajoy, quan era president, va rebre 23 propostes de negociació del president Mas i no en va atendre ni una. El senyor Sánchez, en el seu primer mandat, en va rebre 46 del president Puigdemont i tampoc no en va atendre cap.

I ja fa onze mesos que va iniciar el seu segon mandat gràcies al compromís que negociaria amb el govern de Catalunya. Però per ara, només una reunió protocol·lària... Clar que continua repetint que té la intenció de negociar, i ara que han descavalcat de la taula el president Torra, ho diu més que mai. Per cert, passarà a la història aquella frase que se li va escapar a Torra quan, fart que Sánchez no li agafàs el telèfon, va exclamar, «Quins collons!»

Tot fa pensar que mai no troben l’interlocutor català del seu gust. Cap no els agrada. En el seu dia, van flastomar el senyor Mas. I darrere seu, el senyor Puigdemont. I ara, el senyor Torra. I cap dels tres ja no hi són per negociar. Però com tots tres eren on eren per elecció democràtica del poble, haurem d’arribar a la conclusió que allò que no agrada és el vot dels catalans.

Potser per açò el Tribunal Constitucional va capolar l’Estatut que havien votat el 2006. I el president Rajoy es va pensar que aplicant l’article 155 i convocant ell les eleccions autonòmiques, faria canviar el vot. No ho va aconseguir. Ara, amb la inhabilitació del president Torra, en plena pandèmia i sense valorar el desgovern a què sotmeten Catalunya, es tornen a forçar unes eleccions. Però si hem de fer cas del carrer -i de les enquestes- sembla que tampoc aquesta vegada aconseguiran que canviï el vot.

Potser seria hora que els governants espanyols entenguessin que la primera obligació d’un demòcrata és respectar la voluntat del poble, expressada en les eleccions, i acceptar els seus representants, per més poc que els agradin. L’alternativa és prohibir que el catalans votin...