Flor de sofre

Qui ha de curar les ferides catalanes?

| |

Valorar:

Ja fa mesos vaig decidir distanciar-me del problema català. Per dos motius principals. El primer, perquè a la vida hi ha molt a observar, a estimar, a criticar i també a elogiar. L’experiència no acaba amb la política (i menys amb la de partits, massa sectària i que necessitaria de correctius), com tampoc amb el conflicte entre nacionalitats o les crisis econòmiques i medioambientals... Massa experiència en un tema pot alienar tant o més que no tenir-ne gens en cap ordre de coses. És preferible mantenir-se en un estat de constant aprenentatge, en un estat proper a la naturalesa o a la infantesa, per poder veure les coses de prop i també de lluny. L’embafament fa mal. En segon lloc, perquè no veig remei a la situació de Catalunya sense que es doni un fort daltabaix des del costat català (una declaració unilateral d’independència) o l’espanyol (una nova Constitució amb el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i del dret d’autodeterminació), aquest encara molt més difícil que es doni.

Vaig viure la repressió que va patir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’u d’octubre del 2017, que les televisions del tot el món van retransmetre. No podré oblidar mai les càrregues policials d’aquell dia ordenades per M. Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría. Vaig seguir l’empresonament i judici injust contra els dos jordis. M’esborrono quan record les imatges de les unitats de la Guàrdia Civil sortint de pobles amb les proclames: «A por ellos». Per tot açò vaig entendre el ressentiment que anava brollant, primer a degoteig, després a raig, contra Espanya i entre també les files dels mateixos partidaris de la independència, entre els que eren partidaris de seguir treballant des de l’exili

La violència física marca de per vida i, quan es vessen sangs de col·lectius, per generacions, deixant un ressentiment impossible d’esborrar i molt difícil de gestionar. Ho corrobora el fet que, malgrat els anys transcorreguts, moltíssims néts de les víctimes de les atrocitats de la Guerra Civil no siguin capaces ni d’oblidar-les ni tampoc de perdonar-les. La derrota catalana de l’onze de setembre de 1714 no va necessitar d’institucions perquè es mantingués viva en el record segle i mig fins que va ser institucionalitzada.

En definitiva, exigir, demanar que el moviment independentista plegui veles és desconèixer la naturalesa humana. Quim Torra serà substituït per un altre polític; hi hauran divisions i reagrupaments i noves divisions en el sí de l’independentisme, però no crec que en els propers ni cinc ni vint anys perdi la majoria en el Parlament de Catalunya. És dur com el marbre perquè el ressentiment alimentat a cops també ho és.

Per açò van ben errats els qui des d’aquestes mateixes pàgines de «Es Diari» reclamen a la dreta catalana independentista una tornada al «seny» autonomista. Qui ha de procurar posar medicines i venes a les ferides són els victimaris i no les víctimes. Recordem-ho bé, mai Madrid ha presentat cap oferta als catalans, ans tot el contrari. Des de la Puerta del Sol han sorgit les retallades a l’Estatut, els incompliments inconstitucionals en les inversions legislades, el no a un concert econòmic com el del tipus del País Basc, el no a un referèndum d’autodeterminació...

Mentre Espanya no tingui clar que ha de fer una proposta amb garanties i no una enganyifa al Principat, no hi ha res a fer. I predicar perquè les víctimes posin seny i renunciïn a les seves legítimes aspiracions és més que no veure-hi clar, és estar al costat dels victimaris.