De què anam?

Per la porta de darrere

|

Valorar:

Diu Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la comunitat de Madrid, que «la Justícia, la Comunitat, el Rei o les lleis són impediments perquè Pedro Sánchez canviï aquest país per la porta de darrere, com pretén». Poca broma, idò, perquè la senyora conjura aquests poders en contra del govern, que és el poder democràtic refrendat per les urnes. Indicis que hi ha ganes que la cosa vagi per aquest camí, ja en tenim uns quants. El Consell del Poder Judicial repartint càrrecs de per vida quan ja fa dos anys que l’haurien d’haver renovat. El govern de la comunitat de Madrid en guerra frontal amb l’espanyol amb l’excusa del coronavirus, quan és un tema de vida o mort. El Rei aclarint que no el deixen assistir al nomenament dels nous jutges...

I les lleis, ui les lleis! Les que marquen la situació política actual, fetes a mida per l’anterior majoria parlamentaria del PP.

No és que la senyora Díaz Ayuso meresqui una gran consideració. La manera com ha menat l’expansió de la pandèmia a la seva comunitat, no és precisament un exemple. Amagar informació i reduir el nombre de proves PCR perquè així sembli que la malaltia ha perdut virulència a Madrid, no sembla una bona pràctica. Més tost recorda les trampes del senyor Trump.

I no beneficia la salut dels madrilenys, que ja deven estar ben marejats -i revoltats- de tantes informacions i contrainformacions sobre les mesures que s’han de prendre. No veig que la cosa vagi així a cap altra comunitat seriosa d’Europa, incloses les d’Espanya.

Pensin què hauria succeït si el paperot de la presidenta madrilenya l’hagués fet Catalunya. Allà els problemes amb la pandèmia van anar pel camí oposat. Quan van veure que els contagis creixien, van demanar de ser confinats. I, mira com són les coses, no els ho van concedir amb un argument que avui faria vergonya: «El virus no hi entén de territoris ni ideologies». Paraula de president espanyol.

Però tornant al dia d’avui, la voluntat d’acabar amb el govern no és una cosa de broma. El tàndem Sánchez-Iglesias no agrada als que sempre han manat a Espanya i que no estan disposats a amollar la mamella. Els ganivets van que volen i ja tenim el senyor Iglesias en condicions de ser imputat per un cas difícil d’entendre per als mortals, però que pot comportar la seva inhabilitació o el seu empresonament i tot. Precedents més estrafolaris ja n’hi ha.

Clar que són el alts representants de la justícia qui ho haurà de decidir. I per anar fent boca, aquests representants seran el mateix Tribunal Suprem que va menar a la presó el govern català i els activistes socials Jordi Sánchez i Jordi Cuixart en un judici prou controvertit. I que ha vetat que tenguin els permisos que els correspondrien...

També és cert que quan davalles l’escalafó, la justícia té una altra textura. Com en el cas de l’administrativa Tamara Carrasco, que en el seu dia va omplir les portades de la premsa del règim com a prova de la violència dels independentistes. Detinguda l’abril de 2018, acusada de terrorisme, va patir presó a Madrid i, posteriorment, la van confinar al seu poble de Viladecans.

Ara l’ha jutjada i l’han absolta de tots els càrrecs. I paga la pena saber què diu la magistrada a la sentència: «Resulta poc seriós que en una investigació policíaca per delictes tant greus com terrorisme, rebel·lió i sedició, no s’indiqui la font per la qual es va obtenir un missatge que és la base de tota la investigació i acusació penal contra Tamara Carrasco García».

Però tornem-hi amb la presidenta madrilenya. Espanta que digui que el senyor Pedro Sánchez «ens vol canviar el país per la porta de darrere». Idò? Que no és una atribució del president intentar canviar el país -que ja tocaria- i per la porta de davant? És evident que els poders que ella invoca, no l’ajudaran, però també ho és que ell té prou majoria parlamentària fer fer-ho.

I ni la pandèmia, ni els poder ocults de l’Estat, ni els capitals que controlen les grans inversions, no justifiquen que tengui aturades les reformes que necessita el país per sortir del forat. En l’àmbit social, en l’econòmic, en el dels drets humans... Si es vol recuperar el respecte d’Europa, és imprescindible. I més útil que tirar els doblers amb campanyes d’imatge com la recent dels 800.000 llocs de treball...

I una altra cosa. Que me sembla que si no actua prest, és per la porta de darrere que acabaran amb el seu govern.