Una anècdota divertida. Un ciutadellenc que va anar a Cuba a intentar fer-se ric va remetre un telegrama a la seva família. «Vengo con dinero». La família es va entusiasmar i el van anar a rebre al port. Quina decepció: arribava amb les butxaques buides, acompanyat per en Tolo, de malnom Es diner. El «dinero» era el seu amic. Un descendent devia ser l’electricista en Tolo Sastre, que va ser un popular caixer casat de Sant Joan.
«Vengo con dinero» és una expressió que aquestes darreres setmanes ha guanyat molt de sentit. En Pedro Sánchez ha presentat el pla que ha de finançar Europa amb 140.000 milions, com si ja els tingués a la caixa. Els Ajuntaments i el Consell podran disposar dels romanents, els estalvis obligats dels darrers anys.
Al final fa la impressió que mentre les butxaques dels ciutadans s’estan buidant, per la manca de feina i els ertos, les de les administracions públiques vessen com mai.
Molts estan d’acord que per respondre a la terrible crisi que ens cau damunt la inversió pública és fonamental i el dèficit i deute que generarà és secundari. Molt bé. Però, i Europa ho recorda cada dia, els doblers s’han de gastar per empènyer una nova economia, en accions transformadores. No és un nou Pla E súper guai. És una aposta fantàstica de la Unió Europea, com mai havia fet, pel futur dels seus ciutadans, especialment del sud.
La ministra Teresa Ribera va dedicar a aquest tema la seva intervenció a la inauguració del curs de l’Ateneu, on demanava «intel·ligència, habilitat i esforç col·lectiu».
La intel·ligència política és el que més preocupa. Com es pot afrontar un pla de 140.000 milions amb uns gestors que no saben arribar al més petit acord? L’habilitat s’hauria de traduir en capacitat de consens sobre un projecte comú que sembla impossible. I l’esforç és el que s’ha de posar en mans de la iniciativa privada, la que, amb ajuda pública, ha de ser autèntic protagonista de la transformació.
