22/10/20 0:37
TW

Cada 12 d’octubre la Diada Nacional d’Espanya permet visualitzar els poders institucionals de l’Estat. Anècdotes a banda (enguany, potser, estiguin entre el desgavell cromàtic de les esteles al cel de Madrid i els greuges d’uns i altres mandataris), aquí l’important és la parafernàlia. D’un temps ençà el protagonisme el tenen els jutges. L’estirada d’orelles de la UE respecte als dèficits de la justícia espanyola no s’ha de circumscriure, emperò, només a la manca de renovació del CGPJ (i van dos anys que uns ‘molt constitucionalistes’ boicotegen per interès partidista la Constitució!), sinó també, i sobretot, a la parcialitat en què solen actuar alguns tribunals espanyols, sobretot a les altes magistratures. Ai, aquella conversa de clavegueres d’estat entre Daniel de Alfonso i el ministre d’Interior del PP Jorge Fernández Díaz: «Ministro, yo soy español por encima de todo, pero a mí me hunde... tengo familia», se sent que diu el cap de l’oficina «antifrau» catalana i el ministre li contesta: «Esto la Fiscalía te lo afina, hacemos una gestión...»! Aquesta frase passarà a la història. Açò anava així. I ara?

No entrem en les sentències de la causa general contra l’independentisme català, per a molts escandaloses. Quedem-nos amb dos aspectes més marginals. La prohibició de publicar al DOPC una resolució merament declarativa sobre la tocata i fuga de l’Emèrit, i en l’actuació del rei Felip VI en aquest i altres assumptes. L’altra, que un jutjat contenciós administratiu sancioni la Universitat de Barcelona i anul·li el seu manifest en suport als presos polítics catalans, que va ser aprovat pel claustre de la UB i d’altres universitats catalanes.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

La universitat té opinió i legitimitat per manifestar-la. Ho ha fet en moltes ocasions, perquè no pot girar l’esquena al que succeeix a la societat on arrela i treballa. Implicar-se en el progrés social forma part del seu ADN. El problema per al jutjat rau en què opini i que s’hi pronunciï d’una manera determinada. Hauria actuat el jutjat si els catedràtics haguessin avalat i aplaudit públicament aquelles sentències? I si la Juan Carlos I de Madrid, a més d’expedir màsters, s’hagués manifestat a favor de la unitat d’Espanya o contra la guerra, el terrorisme o les taxes universitàries, per dir coses, hauria motivat una sentència judicial anul·latòria ‘per exigència de neutralitat’ i negant la llibertat d’expressió?

El tribunal del Santo Oficio de la Inquisición per sort ja no hi és, però sembla que per a alguns encara oficia.