De què anam?

No ho compliquem més

|

Valorar:

Aquells que es dediquen a remenar el passat -un exercici molt necessari per entendre el present- ens expliquen ara que d’epidèmies, al llarg del temps, sempre n’hi ha hagut. Per més que fa estona que no en vivíem una de tan grossa com aquesta d’ara.

Tanta estona que, estirant més el braç que la mànega, donàvem per suposat que no n’hi hauria mai més cap altra. Clar que açò només ho pensàvem els qui rallam de tot i no sabem de bonibé res. Com els entrenadors de boca, que quan miren un partit de futbol sempre tenen la solució que no sap veure l’entrenador de ver.

Encara no fa tants d’anys en vam viure una, d’epidèmia, considerable. La sida es va escampar pel món occidental a una velocitat inesperada i va provocar milers de morts. Clar que abans ja s’havia escampat pels països pobres, però açò no havia preocupat gaire: «Eren coses de la misèria».

Ara bé, quan va arribar a ca nostra, ja era una altra cosa. Alarma general. Però es va trobar una solució per viure tranquils i resignats: considerar-la una malaltia d’homosexuals i promiscus i, en conseqüència, d’aquells que «no anaven bé per la vida...» El sermons que es van arribar a fer en nom de la castedat!

En epidèmies més antigues, a falta de remei es van cercar solucions de més calibre. En els segles XIV i XV van ser terribles les de pesta del Mediterrani, fins al punt que la corona d’Aragó va veure morir la meitat de la seva població. Primera causa que acabàs claudicant davant la corona de Castella i que fins a dia d’avui la continuï mantenint. El dèficits fiscals de Catalunya, València i Balears en són la prova.

A l’època d’aquelles pestes terribles, els qui comandaven -sempre hi ha qui comanda, la diferència és si ho és per la força o per consens-, la noblesa i el clergat, van trobar la manera d’esquivar les queixes. En van fer culpables els jueus i la multitud, ben convençuda, els va robar i cremar o esquarterar fins a no deixar-ne pràcticament cap.

Clar que açò no va resoldre l’epidèmia i quan ja no hi havia jueus a qui recórrer, els nobles i l’Església va haver d’inventar uns altres culpables innocents. I és que els metges de l’època hi havia moltes coses que encara no les sabien. Com els d’ara, supòs, però moltes més.

Ara els dirigents polítics ho tenen més magre per passar de llis. Perquè hi ha coses que no canvien: que sempre hi ha d’haver un culpable. I d’altes que sí que han canviat: que ara el culpable sempre és el govern, tant si toca com si no toca.

El bordell és gros, perquè, com en totes les situacions crítiques, els interessos es contraposen. Cada mesura restrictiva té la seva cara i la seva creu, i totes són opinables segons a qui perjudiquin més. De la mateixa manera que no tots els epidemiòlegs coincideixen en les propostes. I alguns mitjans de comunicació, per allà enmig, ho emboliquen encara més amb opinions d’irresponsables, perquè ja se sap que totes les puces tenen tos.

Si alguna cosa està clara és que l’epidèmia pot matar contagiats; i malalts de qualsevol altra malaltia greu si els hospitals estan plens. I també que hi ha gent amb una profunda inconsciència. Com quan la pesta negra, que mentre uns encalçaven jueus uns altres organitzaven festes i bacanals clandestines...

Amb tota la modèstia de qui reconeix que d’epidèmies en sap ben poca cosa, és evident que els governs, en general, no saben per on han de partir, atrapats entre els interessos econòmics i els sanitaris, i també els polítics. I que en comptes de parlar clar, ho amaguen amb declaracions i accions que cada dia són més contradictòries.

Des del govern traient del capell de copa, com els mags del conill, tocs de queda fets a la seva mida, ara quinzenals, ara semestrals, i amb amenaces que no saps mai si es faran efectives, com el poc control que hem viscut dels viatges d’avió i de barco aquest estiu.

Des de l’oposició amb rebequeries que contrasten amb la gravetat de la situació, des de la dreta feixista impulsant mocions de censura quan no toca fins al PP amb l’espectacle vergonyós d’al·lot malcriat que ha ofert a la comunitat de Madrid.

Però tots ells allunyats del problema real que està vivint la gent, el patiment de tants assalariats, autònoms i petits empresaris que amb, les restriccions que obliga l’epidèmia -tant les encertades com les que són una provatura- estan condemnats a la ruïna. A haver de tornar a començar de zero quan acabi aquest martiri.

S’haurien de posar molts més doblers damunt la taula -els que es tenen i els que no es tenen- per acompanyar les famílies que ho han de menester i per millorar els serveis sanitaris. I la veritat és que no es veuen per aumon, si no és el miratge dels milions que han d’arribar d’Europa però que, de moment, no solucionen el dia a dia.

Paraules moltes, però fets, amb compta-gotes i amb aquesta parsimònia que de fa segles domina l’administració espanyola. I que ha fet que Espanya sempre arribi tard pertot.

Comentar

Para poder comentar debes estar registrado y haber iniciado sesión.

De momento no hay comentarios.