És habitual en temps de crisi, de les èpoques en què el vell està morint i el nou no ha tret el cap del tot, que molta gent estigui obsessionada amb l’aplicació de receptaris antics per covids novells, tot pensant que són útils encara. Falta perspicàcia i fredor en els anàlisis per veure-hi clar, per comprovar que ja no són bons perquè tant els virus com també els malalts han canviat. Ashome, repeteixo, com moltes altres entitats i persones, no ha assumit que la greu situació econòmica d’ara, que no fa més que agreujar l’estat de malaltia que arrosseguem des de l’esclat de la bombolla immobiliària del 2008, és el resultat de problemes profunds i estructurals molt greus, covats durant molts d’anys.
És cert que el desenvolupament urbanístic que es va donar a finals de la dècada del cinquanta i en les del seixanta i setanta, es va poder fer per una programació legal expansionista (llavors van arribar a córrer normes per permetre ciment fins i tot damunt dels penya-segats de la costa nord de l’illa), però no va ser en primer terme la permissivitat política la que va fer obrir urbanitzacions com bolets. Cal mirar la macroeconomia i tenir mirada de conjunt per veure el bosc.
Fem memòria. I amb això no estic pas totalment d’acord amb Alfons Méndez, quan atribueix les urbanitzacions de les cales i platges només a la demanda turística forastera. Els primers que van voler fer, i van fer, un xalet vora la mar van ser els mateixos menorquins. El xalet es va convertir en el símbol d’un ascens i d’una millora econòmica i social per la major part de la gent, que s’emmirallava en el model de les classes mitges dels Estats Units d’Amèrica. A Ciutadella, tothom parlava com en tal i tal altre havia comprat una parcel·la a Son Oleo, Cala Blanca o Cala en Blanes per fer-se una casa amb jardí. Durant el període de temps que els historiadors hem passat a anomenar els trenta anys gloriosos, la combinació de les polítiques estatals dels Estats nació amb el capitalisme van fer possible el que era impensable per dues generacions anteriors: que un net de missatge pogués tenir casa pròpia i cotxe. En aquells anys les inversions estatals tenien molt de protagonisme, com així també les empreses públiques, en l’economia. Així mateix, amb la moneda pròpia, la pesseta, l’Estat procedia a devaluar-la al gust perquè l’ interès prioritari era el fer créixer l’economia i millorar la situació de la població. En una combinació d’elements quasi impensable avui, es va donar una espirall virtuosa de creixement econòmic i urbanístic (figues d’un altre paner és analitzar els seus costos mediambientals i paisatgístics). Ningú pensava anar a pitjor i era creença comuna que els néts encara viurien millor.
La situació actual a Espanya és del tot diferent a la dels anys gloriosos. Molt diferent no perquè ara hi hagi una mica més de consciència ecològica que llavors, que també, sinó perquè l’espirall que vivim és la d’una barrina perforadora d’un pou. Només cal observar i parlar a peu de carrer de tal i tal altre. Els pocs obrers industrials que queden a Menorca, com així també els menestrals autònoms, ja no poden aspirar a construir cap casa a una urbanització, en tot cas poden aspirar a mantenir la dels seus pares. Són multitud els empleats de l’ hostaleria que no disposen de casa pròpia que han de satisfer més de la meitat del seu miserable sou a un lloguer d’un habitatge. La devolució salarial, per una banda, i la mercantilització de la propietat dirigida a la demanda francesa, forastera en general, ha provocat, està provocant, l’ofegament de la capacitat de compra d’amplis sectors, la qual també fa augmentar l’ús de els grans plataformes d’internet, amb ofertes més econòmiques, que propicien al seu torn el tancament de les botigues locals. Tot cap avall. La majoria tem ara que els fills i néts visquin pitjor que els avis.
La pèrdua de la pesseta va suposar la tallada d’un braç; la carrera cap a una confluència impossible, partint de desigualtats massa grans, amb els països de la UE, un altre; liberalitzar capitals i eliminar duanes va dur perdre una cama; privatitzar elèctriques, gas i telefonia, una altra. I pensar que el capital sol, sense direccions polítiques, portaria benestar, ens ha conduit a perdre el seny. Com la covid-19 que necessita de medicines noves, l’economia política també en necessita i de manera urgent.
