Rallant en pla

Es menorquí no és andalús

|

Valorar:

S’Ajuntament de Llucmajor ha votat en contra d’una moció presentada per Més i Podemos que pretenia imposar sa denominació de català com a idioma de sa Comunitat Valenciana. Així ho van acordar sa majoria des grups polítics en es darrer ple ordinari d’octubre. En canvi, el PSOE de Llucmajor sí que hi va votar a favor. Es seu portaveu, Gori Estarellas, ho justificava amb es pobre argument de comparar es mallorquí amb s’andalús o es pollencí. Una comparança tan poc encertada com ridícula.

Fins fa pocs anys, tothom a Menorca tenia ben clar que rallàvem en pla. Ni santlluisser, ni ferrerienc, ni un cap de llamps. Ho reconeix sa mateixa Aina Moll, en una entrevista feta l’any 2014 parlant des seus primers anys com a professora: «Vaig anar a veure es director de s’Institut i li vaig dir: ‘Don Bernat, un grup de nines volen que els faci classes de mallorquí (en aquell temps, ningú li deia ‘català’ a Mallorca)…».

Es mateix Institut d’Estudis Catalans, reconeix es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc com a subdialectes des balear, i aquest, com a varietat de sa llengua catalana. No reconeix, en canvi, es pollencí o es ferrerienc. Per tant, queda clar que existeix sa nostra varietat balear, i existeixen es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc, ja que es ferrerienc o es mercadalenc no són més que maneres de rallar es menorquí. Açò mos diu s’IEC, sa lingüística i sa història, encara que qualcuns mos vulguin fer combregar amb rodes de molí.

Per altra banda, segons es prestigiós lingüista britànic, Richard Hudson, s’element que serveix per diferenciar entre idioma i dialecte és sa consciència lingüística des parlants, no sa mútua comprensió o no entre parlants. És sa consciència que una comunitat té de rallar una llengua i no un dialecte d’un altre. Una consciència lingüística que se veu reflectida a través de documents notarials o judicials, de ses obres d’erudits, i a través de gramàtiques, ortografies i diccionaris històrics. Es balear reuneix totes aquestes característiques que demostren una consciència idiomàtica -i no dialectal- des ciutadans baleàrics d’ençà de s’edat medieval.

Sa denominació de menorquí per sa nostra llengua existeix, almanco, d’ençà des segle XVI. L’any 1577, Joan Seguí va publicar es seu Vocabulari Turc-Menorquí. Durant es segles XVI, XVII, XVIII i fins ben entrat es XIX, es menorquins hem denominat a sa nostra llengua «menorquí» amb tota naturalitat. Per citar només dos exemples, l’any 1804, Antoni Febrer publicava es Princípis Generáls de la Lléngua Menorquína, i el 1883, Jaume Ferrer i Parpal publicava es Diccionario menorquín-castellano deixant ben clar que volia que «sirva de guía para aprender el idioma nacional y no confunda nuestra habla con el catalan, valenciano, ni mallorquín». L’any 1931, Francesc de Borja Moll publica s’Ortografia Mallorquina segons les normes de l’Institut, i el 1960, Llorenç Vidal publica sa Petita Ortografia Balear.

L’any 1926 se van crear per reial decret devuit noves cadires a sa Real Academia Española de la Lengua (RAE), dues per sa llengua gallega, dues pes basc, i quatre per sa nostra llengua. D’aquestes quatre, dues van correspondre a Catalunya, una a València, i una altra a Balears, que va ser ocupada per Llorenç Riber per defensar sa varietat baleàrica des nostro idioma. Fins fa ben poc, sa categoria des balear era indiscutible. L’any 1959, sa RAE encara reconeixia es mallorquín-balear com a «lenguas diferenciadas y no dialectos». ¿Quantes vegades sa RAE ha reconegut «s’andaluz» com a lengua diferenciada, designant un escriptor de prestigi com acadèmic per representar-lo? Cap ni una.

¿Quines gramàtiques o ortografies històriques existeixen «d’andalúz, pollencí o mercadalenc»? ¿Quins documents històrics xerren de «el andaluz», des «pollencí» o des «mercadalenc» com a idioma? ¿Quina prova en tenim de s’existència d’una consciència lingüística dets andalussos de rallar «andaluz» i no castellà? Cap ni una. De fet, és just lo contrari. Va ser un andalús, Antonio de Nebrija, s’autor de sa primera gramàtica de lengua castellana l’any 1492, quan ja estava documentada s’existència des nostro mallorquí, menorquí i eivissenc.

Senyors catalanistes, ja està bé de fer es ridícul comparant es menorquí amb s’andalús. Es menorquí és una llengua amb tradició literària, gramàtiques i ortografies que mai ha tingut s’andalús. Deixin de fer s’estrafolari, i de pas, deixin estar sa seua obsessió amb s’andalús que evidencia un tufet de xenofòbia poc dissimulada amb es ciutadans d’aquella terra que a Menorca mai hem practicat ni consentit. Deixin d’enredar la voga amb s’andalús. Ni es menorquí és andalús, ni vostès són es centre de l’univers.