De rebot

Memòria històrica, per exemple

|

Valorar:

«Un subjecte a qui els canvis socials accelerats l’obliguen cada poc temps a reinventar-se, açò és, a tornar a construir-se una identitat nova, en quin moment del seu passat es reconeixerà?, quina de les seves etapes anteriors considerarà digna del seu enyor?», es demanava Manuel Cruz en el seu article d’opinió («Ni la memòria és el que era», LV, 30/10/2020). El catedràtic de filosofia de la UB, que, havent passat per la presidència del Senat en la breu legislatura anterior, acaba de publicar «Transeúnte de la política», remarca la importància de l’únic record que remet de manera immediata a una experiència del subjecte; tots els que venen després seran records referits a l’anterior. Certament, la memòria és important per a la consideració del passat; però no ho és prou per escriure amb rigor la Història, que procura observar els temps anteriors per entendre millor el present i, amb aquest objectiu, contrasta relats memorialístics i documenta els fets tot establint-hi relacions de causa a efecte. Atenent la tasca dels historiadors, els governs democràtics tenen el deure de promoure una cultura de memòria històrica que rebutgi els règims totalitaris i autoritaris del passat com a advertència per a les generacions més joves.

La rèplica de David Sassoli, president del Parlament europeu, al missatge que l’europarlamentari de Vox Hermann Tertsch dirigí el setembre als membres de la Cambra, en què alarmava sobre el projecte de llei de Memòria Democràtica presentat pel govern espanyol, ha estat contundent. No permetrà la glorificació de cap dictadura ni tampoc admetrà relats de revisionisme històric negacionista de fets àmpliament comprovats, com l’holocaust nazi, o falsificadors de la història. En aquest sentit, afirma que el govern de la República espanyola, legítim, constitucional i democràticament elegit, va ser enderrocat per un cop d’estat» i qui l’acabdillà, «el general Franco, va ser un dictador i el seu règim practicà la persecució i eliminació sistemàtica dels seus adversaris polítics». El president Sassoli no diu res de nou; però, de tant en tant, cal que alguna autoritat ho recordi. També l’ONU s’hi havia pronunciat amb paraules semblants . I el novel·lista valencià Rafael Chirbes, en l’última entrevista que concedí poc abans de morir, no s’estigué de declarar: «Aquest país fa pudor a franquisme per totes bandes» («El Periódico» de Aragón, 4/5/2015). Què no diria avui l’autor de Crematorio després de veure la trajectòria de la justícia espanyola (oxímoron?) en la persecució i escarment al sobiranisme català? Per exemple.