De què anam?

No se n’ha anat

|

Valorar:

Una mala notícia per a tothom que, enmig de la pandèmia, es va sentir una mica més confortat quan va saber que el senyor Trump havia perdut les eleccions. No queden enfora, els Estats Units, hi podem rallar a l’instant amb el mòbil o amb videoconferència. I arribar-hi en 12 hores d’avió. Tanmateix, la meitat d’un dia... No gaire més estona que la que antany invertien els carreters per anar de Maó a Ciutadella.

I així és que tot allò que es cou als Estats Units no triga gaire a arribar a ca nostra. Perquè, per més que han perdut empenta davant la Xina, continuen essent el centre de l’imperi. Allà es marquen els preus de tantes coses bàsiques que no hi ha cap casa de Menorca que no en pateixi les conseqüències, bones o dolentes segons bufi el vent dels interessos imperials.

Però tot i les històries que sabem d’aquell país, de la corrupció, del crim organitzat, de la violència, del racisme, del paper militar que juguen fora de les seves fronteres, els Estats Units continuaven essent el referent de la democràcia i de la llibertat per a una bona part del món. Un paper que ni la Xina ni la nova Rússia li havien arravatat. Al contrari: per contrast -quin horror-, el reforçaven.

I vuitanta anys de cinema americà -per als que no freqüentin la literatura nord-americana, que també- havien demostrat al món que allà es podia rallar de tot. Quantes pel·lícules no haurem vist de militars feixistes, policies corruptes, jutges podrits, bisbes pedòfils i, fins i tot, caps d’Estat traïdors..? La bandera, que tant els agrada lluir, allà no ha servit mai per tapar les vergonyes, sinó al contrari: per recordar que, per higiene, s’han de ventilar.

Clar que aquests delictes també són freqüents a qualsevol altre país, però la diferència és que ells se n’amagaven tan poc que els exhibien per les teles i els cines d’arreu del món, sense complexos, sense vergonya, i amb una llibertat que, vist amb ulls europeus -i ja no us dic espanyols- ens deixen en una situació de ridícul espantós. Perquè aquí, en canvi, tot allò que put, ens ho volen amagar.

Allà han assassinat presidents, però també n’han destituït per haver-se saltat principis elementals de la democràcia. I quan una autoritat ha faltat a la veritat, més prest que tard, no ha tingut una altra sortida que dimitir. Ja sigui quan ha mentit en un judici o quan ha lluit un títol universitari que no tenia... Vist des d’Espanya, sembla «el mundo al revés».

Aquesta era la imatge que molts teníem d’aquell país immens, per l’extensió, per la població, per la diversitat de cultures i religions que hi conviven, per la pobresa dels pobres i la riquesa dels rics, per la importància que donen a la innovació i pel respecte que tenen pels emprenedors...

Però el senyor Trump ens va mostrar una altra Amèrica que també existeix i que té prou públic, perquè l’homo va guanyar les anteriors eleccions i ha anat prim què no guanyàs les darreres. Una Amèrica que es pot construir en la falsedat i l’engany. Sense escrúpols davant el més dèbil. Instal·lada en la ignorància i cega davant el líder, per més disbarats que digui.

Clar que aquest pensament allà ja existia, com existeix arreu, però mai com ara -superat el feixisme del segle passat- no havia trobat el gran líder. I alerta, perquè els lideratges dels Estats Units s’escampen a la velocitat del llamp arreu del món. El discurs del senyor Trump ha donat agalles a la part més fosca del cervell humà i als qui viven de manipular-lo.

2 Ha demostrat que es pot governar falsificant la realitat, reinventant la història, oferint a l’economia solucions tan simples com poc duradores, criminalitzant els immigrants, banalitzant el paper de la dona, fent befa de l’epidèmia o negant el canvi climàtic. I que en èpoques de crisi açò pot donar molts de vots. És la força del populisme poant en els pitjors instints de la gent quan van mal dades.

Tot açò a Europa fa estona que ho vivim de prop, però Trump s’ha convertit en el gran mestre, el gran referent que la democràcia es pot destruir des de dins. I que de la mateixa manera com s’arranja el món en una nit de copes, si s’hi afegeix un poc de teatre i se sap aprofitar la credulitat de tanta gent, és possible arribar a la presidència del país.

N’hi ha per estar espantats i ja és hora que els polítics seriosos -que n’hi ha- deixin de fer bestieses i de confondre els ciutadans amb les seves polítiques contradictòries. Les solucions als problemes que pateix el món han de venir de la sensatesa i el respecte als principis de la democràcia i la llibertat. No dels moviments que pretenen eliminar-los en benefici propi.

I alerta perquè ja fa estona que estan a l’aguait. I a Espanya tenen noms i llinatges, i és evident que han après molt bé les lliçons del senyor Trump.