Les democràcies sempre són històriques. Vull dir amb açò que sempre estan en moviment. Poden anar a millor, entenent millor com una situació lliure de corrupcions, justa (amb intenció de lluitar contra qualsevol desigualtat existent) i participativa, o a pitjor. Tenir una constitució i declarar-se Estat de dret, no és sinònim de règim democràtic (Espanya també en tenia un amb el general Franco). Tampoc el desenvolupament del capitalisme, com podem veure a la Xina, porta inherent la implementació de sistemes cada vegada més representatius. És més, hi ha signes ara, amb motiu de les crisis econòmiques, de preocupants tendències inverses.
Una democràcia no cau del cel. Necessita de moltíssimes institucions, les quals, a la vegada, pressuposen dècades o fins i tot segles de rodatge. A més que els poders legislatiu, executiu i judicial han de ser independents un de l’altre, la premsa i la xarxa d’entitats cíviques (la societat civil) han de ser vigorosos i de qualitat, quelcom que no és producte d’un dia per l’altre, i el personal al servei de totes les administracions ha d’estar pel bé comú i no per interessos del mateix col·lectiu o de gent amagada darrere foscos interessos.
Amb motiu de la lluita contra els estralls socials i econòmics de la pandèmia de la covid-19 hem sentit dir més d’una vegada que haurien de ser tecnòcrates els qui haurien de dirigir la situació, com si fos equiparable la tasca d’un metge amb un virus amb la de fer front a un problema social. Mentre un temps no massa llunyà, els dictadors ho eren per la gràcia de Déu, gràcia que també sancionava les desigualtats econòmiques, recentment ha estat l’economia neoliberal la qui en nom de la ciència ha passat a dictar mesures, cimentar diferències i exigir tecnòcrates.
No es pot desenvolupar de cap manera una democràcia sense ser plenament conscient que les classes socials existeixen i que per tant sempre hi ha algú a qui li tocarà pagar el beure. Mala via va agafar la socialdemocràcia quan va abandonar l’horitzó que calia guarir i rescabalar directament als desvalguts per abraçar el neoliberalisme pel qual l’economia dels qui estan a terra només pot millorar per efecte del vessament del plat de sopa dels qui estan menjant a taula. Per açò, pensar que els funcionaris han d’estar al marge dels interessos i dels valors és cinisme o és no tocar de peus a terra.
Les administracions públiques necessiten d’autofiscalitzacions, de mecanismes d’intervenció en tots els seus nivells (no tan sols en el capítol de la despesa) per millorar en eficiència i no malbaratar recursos, però el que necessita més és de la participació activa de la ciutadania. Fa estona que som del parer que tots els serveis públics haurien de tenir consells formats pels seus usuaris. Serveis i democràcia en sortirien enfortits. Primer, perquè la gent se’ls faria més seus i al mateix temps assenyalaria els seus dèficits a polítics i al mateix funcionariat. I en segon lloc, perquè amb més actors en joc, augmentaria considerablement el sentiment de responsabilitat cívica col·lectiva.
La partitocràcia en la que vivim és gelosa a obrir les institucions a la participació ciutadana, a radicalitzar la democràcia, però, davant els embats d’alguns per descafeïnar-la amb tecnocràcies, és necessari no mirar a una altra banda i presentar propostes que permetin repartir el poder per anar més enllà del seu mer control.
