Com no hem d’estar preocupats per la situació a què mos ha menat la covid-19? Les incerteses afloren per tot arreu. Les opinions dels experts són sovint contradictòries. Les restriccions que imposen els governs, també. Els ajuts econòmics, escassos i tardans. La competició per les vacunes, una promesa que cada dia es fa una mica més enfora en el temps.
Perquè clar que hi ha vacunes bonibé a punt, experimentades en països d’on no acceptam els immigrants. I que quan estiguin disponibles, es fabriquin a milions i en resolguin la conservació i la distribució, segurament seran eficaces. Però açò demana temps, molt més temps del que prometen els fabricants i mos refreguen les autoritats com si fos la bastanaga de l’ase.
Però mentre no arriben, la ciutadania viu pendent de no contagiar-se i de poder arribar a final de mes. Perquè aquells que no tenen feina -o que no la poden exercir- ho tenen molt magre. No és aquest un país en què l’administració sigui eficaç ni pràctica, ni que aboqui tants de recursos com fan falta. No ho ha sabut fer mai i seria un miracle que ara n’hagués après.
Però mentre tothom està pendent de les xifres de l’evolució del virus i de cada informació positiva que, ensoldemà, pot tornar a ser negativa, hi ha moltes altres fitxes que es moven i que ja mos trobarem col·locades quan s’acabi el malson que ara vivim.
Informacions que en un altre temps haurien estat de portada i ens haurien regirat els budells, ara passen a segona fila, bonibé d’amagatons, edulcorades quan convé, i sense possibilitat d’una crítica eficaç que les despulli davant l’opinió pública.
Potser el millor exemple sigui el serial que envolta la monarquia, amb el descobriment setmanal de nous comptes bancaris i ramificacions que ningú sap on s’acaben. Ningú no, perquè qualcú sí que ho sap. I el gran fracàs del règim actual és que l’afronta amb tanta covardia que tothom ja està convençut que no l’aclarirà mai.
I si no podem arribar a l’aclarícia d’aquest conflicte que afecta la més alta instància de l’Estat, quina importància poden tenir tots els altres? Quina confiança es pot tenir en les lleis i en la justícia? Quin respecte pot merèixer qualsevol autoritat? Amb quina autoritat es pot exigir el compliment de cap llei?
No té una menor embalum, perquè carrega a l’esquena setze víctimes innocents, mortes als atemptats de la Rambla de Barcelona i a Cambrils, el judici que s’està celebrant dels presumptes terroristes que han sobreviscut. Poca gent ha sentit el pare d’una de les víctimes, una criatura que tenia 3 anys, en la seva declaració com a testimoni. Davant un jutge que l’escoltava amb tanta fredor que indignava.
I és que el pare demana que li aclareixin, i no ho fan, les ombres que encara envolten l’atemptat. Quines eren les relacions, prou documentades, de l’imam organitzador del grup terrorista amb la policia espanyola. Quina garantia hi ha que sigui mort, si solament se sustenta en una prova d’ADN que es va fer al Marroc... Poc consol serà per a aquest pare i per als altres familiars de víctimes, aquest judici, si d’entrada ja ha deixat de banda qüestions essencials.
I ja que ha sortit el Marroc, les darreres notícies del Sahara Occidental obliguen a fer-se moltes preguntes. Perquè hi ha un fet demostrat que els professionals d’emmascarar la història tenen difícil de tapar perquè encara som molts el que el vam viure. I tenim memòria.
Que els habitants del Sahara Occidental un dia se’n van anar a dormir com a espanyols, ciutadans de una província més de les que mos feien aprendre com una lletania a l’escola. I ensoldemà es van despertar abandonats per la «pàtria» a les tropes del rei del Marroc, tan estimat per la monarquia espanyola.
Després de quaranta anys de repressió cultural i política, de viure en gran part confinats a campaments d’Algèria, de reivindicar un referèndum que la ONU va aprovar però que mai no arriba, ara sembla que van del dret a un bany de sang. Sense poder amagar que una bona part de l’armament marroquí es fabrica a Espanya. És un bon negoci del qual mai no se’n ralla.
Quina actitud adoptaran tots aquests professionals de l’honor, de les banderes ben grosses i de les pàtries sagrades que sentim cridar tant al Congrés? Defensaran els ciutadans defenestrats del Sahara -españoles por supuesto- o continuaran dissimulant la venda d’armes al Marroc i pensant que és més lucratiu -i còmode- estar a bones amb la monarquia de Mohammed VI?
Per jo, la resposta és bona de saber.
