De què anam?

Com si fos ahir

|

Valorar:

Enmig de la pandèmia i amb la preocupació -simplista- de com haurem de celebrar el dia de Nadal i de quan tocarà vacunar-se, sembla que ja no sigui notícia que els ajuts que hauria d’escampar el govern arriben escassos i tard. I que la petita empresa i el comerç es van esfondrant i arrossegant darrere seu milers de llocs de treball.

Mentrestant, la gran preocupació del Congrés és la llengua. ¿Quina llengua? El català, com sempre, l’obsessió de l’espanyolisme militant que mai no ha paït que al món, no tothom ralla com ells. L’excusa -sempre n’hi ha qualcuna- ha estat aquesta vegada la llei d’educació, que s’acaba de canviar sense que -m’ho deixin dir- la nova no aporti gaires novetats.

Clar que només me donaran la raó si, en comptes d’escoltar les proclames partidistes, se la llegeixen fil per randa, com m’ha tocat fer a jo. I el Tribunal Constitucional ja s’ha encarregat de desautoritzar a l’avançada l’únic míssil de profunditat que contenia: la no concertació de l’escola diferenciada.

Però, açò sí, la nova llei fa un acte de respecte cap a la diversitat del món i suprimeix aquell afegitó del senyor Wert, el ministre de Rajoy, que el 2006 va voler imposar arreu el castellà com a llengua vehicular de l’escola. Cosa que vol dir que es recupera la normalitat que hi va haver des que va acabar la dictadura fins a l’arribada de les obsessions del mateix ministre Wert o del piròman de l’escola balear José Ramón Bauzà. I del senyor Alfonso Guerra, que també s’apunta al carro.

Sempre hi ha hagut gent que ho vol tot. El castellà és la llengua vehicular de bonibé tota la premsa, de les televisions, de les ràdios, de les sèries, del cine pornogràfic, de los 40 principales, dels videojocs... Però ells mai no en tenen prou i han d’assaltar també l’escola, el darrer reducte on les noves generacions poden saber -encara- qui són i on són.

El tema és tan «interessant» que així no hi ha necessitat de parlar de la monarquia ni d’aquell senyor -sense que ningú no ho critiqui des de l’oposició- que s’ha instal·lat als Emirats Àrabs i que deu viure tranquil, perquè els serveis de seguretat els hi està pagant l’Estat a càrrec nostre.

Però hi ha fets de més poca volada que també fan acabar la paciència, i que entre pandèmies i pluja d’escàndols, d’injustícia, de corrupció, de misèries de bancs d’aliments, ja anam rebent amb tanta indiferència que prest semblarem autòmats de parc d’atraccions.

I estic pensant en el senyor Carlos García Juliá. Un dels autors dels quatre assassinats a sang freda d’aquell despatx laboralista del carrer Atocha, de Madrid, l’any 1977. Quan al carrer es reclamava llibertat i amnistia per als presos polítics. Mira, com ara.

Com els altres autors de l’atemptat, estava vinculat a Falange Española i de las JONS -que els avis podran explicar al seus nets què vol dir-, a Fuerza Nueva i als sindicats verticals, i com es pot veure pel seu historial, segur que tenia i té molts bons padrins.

Abans del judici, el senyor va ser reclòs de forma preventiva, però va tenir prou marge per segrestar el director de la presó i la seva família, en un intent d’escapar. Mal moment polític per permetre-ho, perquè ningú ja no hauria cregut que anàvem «de cap a la democràcia...» Així és que el van poder jutjar i li van caure 193 anys de presó.

Però alerta, perquè un altre dels assassins, el senyor Fernando Lerdo de Tejada devia tenir més influències que ell i es va poder fugar abans del judici, aprofitant que li havien concedit un permís de Setmana Santa. Tal com sona. Mai més no se n’ha sabut res d’ell, i el seu crim ja ha prescrit...

Però continuem amb el senyor García Juliá. Jutjat i condemnat el 1980, el 84 ja li donaven el primer permís amb motiu de la festa major, el 91 la llibertat condicional i el 93 permís per anar a fer feina... al Paraguai, guai, guai. Encara ara, ningú no ha estat autoritzat a veure l’expedient on consta aquest permís.

Instal·lat a Sud-amèrica, va desaparèixer del control de la justícia espanyola -cosa que no sorprèn- i no es van tornar a tenir notícies seves fins al 1996, quan va ser detingut a Bolívia per tràfic de drogues. Quan es va acabar de tramitar la seva extradició a Espanya, l’homo ja havia recuperat la llibertat i havia volat, fins que el 2018 el van localitzar i empresonar al Brasil.

Just ara, el febrer d’enguany, ha estat extradit i reincorporat a les penitenciaries espanyoles. Però el seu recurs davant l’Audiència Provincial de Ciudad Real ha funcionat i li han aplicat una «liquidació de condemna». Així és que ja fa una setmana que és en llibertat. Quatre assassinats, que no van ser vuit per la seva mala punteria, perquè també van malferir quatre persones més...

Ara, si qualcú en té ganes, podríem rallar dels presos polítics catalans que s’estan podrint a la presó, sense permisos, per delictes que ni la ONU ni els tribunals europeus han considerat sancionables.