De petita, sempre m’impactava quan anava al camp de futbol amb es papà, i abans d’iniciar el partit feien un minut de silenci per la mort de qualcú relacionat amb el club.
Tothom dempeus, uns segons de quietud, serens, romputs per la xiulada de l’àrbitre i els aplaudiments posteriors. Mes endavant, vaig assistir a totes les convocatòries dels atemptats que es produïen. Tants, i tan cruels. No hi ha paraules de consol davant successos tan dramàtics, però com a mínim, amb aquest acte la ciutadania expressa la seva solidaritat cap a aquelles persones que pateixen aquets moments tan difícils.
Des d’inicis de 2020 ja són 41 les dones assassinades per violència masclista a Espanya. A la feina, vam decidir afegir-nos a la convocatòria del Govern Balear per rendir homenatge a les víctimes i respecte als seus familiars. L’acte es va dur a terme seguint les recomanacions de les autoritats sanitàries. Un temps per imaginar el dolor de la violència masclista, enguany agreujat pel confinament de la Covid-19.
Aquesta és l’altra pandèmia. Com les víctimes de tantes i tantes pasteres que han naufragat prop de les costes. Homes, dones, fillets, testimonis descoratjadors i vides que van a parar al fons del mar. Succeeix cada dia.
Per què no endurim les lleis i ens carreguem la violència de génere? Per què no hi ha una voluntat real de solucionar la immigració?. Per què hem deixat que siguin malalties cròniques? Aquesta vacuna, quan apareixerà?.
