Flor de sofre

Josep Serra Llimona, in memoriam

|

Valorar:

El passat dimecres ens va deixar amb 83 anys a Barcelona un estimat fornellenc adoptiu: Josep Serra Llimona. Se li va manifestar la malaltia de Parkinson de ben jove, però, i malgrat el procés degeneratiu imparable de l’enfermetat, sempre va mantenir la serenor, la celebració de la vida i l’amistat, vitalisme que va plasmar a la seva obra i també va saber transmetre als seus fills, tots sempre de bon humor i jovialitat.

Va néixer a l’Ametlla del Vallès el 1937 i, després d’estudiar la carrera de Dret, va preferir seguir les petjades del seu avi pintor Joan Llimona. En un primer moment es va formar al taller de Ramon Rogent, però després, a París, becat pel Cercle Maillol, estudià a l’Academie de la Grande Chaumière i amb el pintor Jacques Busse. La Sala Parés de Barcelona el va guardonar amb el primer Premi a la pintura jove, naixent amb la galeria una vinculació per tota la vida.

Es va casar amb Glòria Prat el 1964 i van tenir tres fills. El matrimoni va descobrir Menorca i sempre en van ser fidelíssims, fent llargues estades d’estiu a Fornells on van comprar una casa i des d’una finestra de la qual va pintar el port. Efectivament, va pintar marines, paisatges, natures mortes i retrats, a l’oli, però també a l’aquarel·la i al gravat litogràfic. Els paisatges de Menorca (Fornells, el port de Maó, Sa Nitja, les tanques del nord de l’illa) van ser tema de molts dels seus quadres, els quals va tractar sempre amb serenor i alhora celebració, seguint els llegats de l’Impressionisme i el Noucentisme, però sempre amb veu pròpia i discreció.

La Sala Parès, el 2012, amb motiu del 75è aniversari del pintor, li va organitzar una exposició d’homenatge amb la seva obra, que es troba dispersa a moltes cases catalanes, atès que, més que els museus, van ser els particulars els qui li treien de les mans el que dibuixava. La seva obra és ben personal, però alhora ben arrelada a la tradició catalana. Com ha afirmat Àlex Susanna, en l’obra de Serra Llimona, no hi ha intenció de voler trencar motllos, sempre d’un lirisme contingut.

Va ser bon amic dels seus amics i a Menorca en tenia molts. No és debades que el Consell Insular de Menorca contribuís l’any passat al muntatge d’una exposició a Barcelona, «Cinc pintors a Menorca», amb la seva obra i la del seu cercle d’amics: Pepe Vives Campomar, Francesc Artigau, Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà.

Han estat molts els pintors catalans que han pintat els paisatges menorquins (ara penso especialment amb Josep Puigdengolas, del qual ben pocs illencs n’han sentit parlar), però Serra Llimona n’ha estat un dels més fidels.

Si no recordo malament, el poeta Salvat-Papasseit va dir que l’obra artística es pot agrupar en dos grans grups, el que exalta i el que consola. Doncs bé, el vitalisme de la pintura de Serra és tant ponderat i líric, tant de llar i bressol, que consola.

Estaria bé, i com a millor homenatge, que Menorca organitzés una exposició amb l’obra que va fer a l’illa i que a més fos visitada per les escoles, perquè els fillets, i els qui encara mirem la natura amb ulls d’infant, poguessin veure uns quadres d’un mestre artesà que vessava estima per la pintura, la vida i Menorca.