De rebot

D’ahir a avui, temps de renúncies

|

Valorar:

Crónica de una década (Antonio Machado Libros, 2020) és lectura recomanable per diferents raons. L’autor, el catedràtic d’Història de l’Art a la Complutense, i resident menorquí per temporades, Valeriano Bozal focalitza la seva atenció en la dècada dels anys 70; tanmateix, resulta inevitable projectar aquell passat sobre el present. No comprendrem prou bé l’actual escridassada de les dretes a la llei d’Educació en tràmit sense una perspectiva històrica. L’educació dels ciutadans mai s’ha de confondre amb adoctrinament de súbdits, confusió constant històrica en els propòsits del reaccionarisme espanyol, enderiat a exercir el monopoli en direcció de consciències. Si l’analfabetisme és causa de submissió de pobles, avui hi ha moltes maneres d’alta tecnologia per manipular o escanyar el pensament lliure.

El professor Bozal dedica unes pàgines del seu llibre a recordar la seva participació des de 1974 a través del Col·legi de Doctors i Llicenciats, en l’elaboració d’ «Una Alternativa Democràtica per a l’Ensenyança»; des de Catalunya els moviments de renovació pedagògica i l’associació pedagògica «Rosa Sensat» treballaven en el mateix sentit. Els canvis que durant la Transició es respiraven a les Escoles d’Estiu de les diferents nacionalitats espanyoles parlaven en llengües diverses d’uns mateixos objectius: defensa de l’ensenyança pública, cos únic d’ensenyants, extensió de la gratuïtat a tots els nivells, ensenyança no doctrinal ni ideològica; i també: ensenyança objectiva i científica, arrelada al medi i vehiculada en la llengua del país, llibertat de càtedra, salaris dignes...

Es perfilava «un model d’escola pública no necessàriament estatal», és a dir, que no s’impedia l’existència d’ensenyament privat; ara bé, els governs havien de prioritzar l’ensenyança pública, com succeïa a les principals democràcies consolidades d’Europa. A les primeres eleccions legislatives aquests plantejaments informarien els programes electorals del centreesquerra en política educativa. Malauradament, mai no es dugueren a la pràctica. I quan el 1982 el PSOE va arribar al poder, amb la seva majoria absoluta va anar desactivant els continguts d’aquella alternativa, en què treballaren rellevants figures del món educatiu com Teresa Eulàlia Calzada (PSUC), Josep Pallach i Marta Mata (Socialistes de Catalunya) o Luis Gómez Llorente (PSOE) entre d’altres. Felipe González, però, va nomenar ministre d’Educació J.M. Maravall («…fue una sorpresa, no había participado en las luchas por la enseñanza pública, al igual que sucedía con sus más próximos colaboradores») i paulatinament s’imposaren els pactes tàcits de la Transició. Oblidar-nos d’aquesta i de tantes altres «rectificacions» (traïcions?) és clau per entendre avui l’ascens de la dreta selvàtica i desacomplexadament populista.