En aquests moments la cisterna des Mercadal és objecte d’una important restauració. Fa un parell d’anys, una de les parets que envolten el dipòsit interior d’aigua, que es troba aïllat per l’espai d’un estret passadís que l’envolta, va col·lapsar i tothom va témer que aquest fos el final del monument. Afortunadament, l’Ajuntament de la vila i el Consell Insular de Menorca van entendre sense discussió que calia restaurar la cisterna i van fer passes tot d’una en aquest sentit, demanant consell a un equip interdisciplinar de professionals. Ho hem de celebrar, però, tanmateix, m’agradaria que aquesta intervenció no quedés amb una anècdota sinó que fos motiu de reflexions profundes i de llarg abast i termini temporal sobre el nostre patrimoni hidràulic i etnològic.
No hi ha cap mena de dubte que la cisterna mercadalenca mereix una pregona estima: perquè és l’emblema d’una llarga tradició menorquina de construccions per l'emmagatzematge de l’aigua i perquè també ho és de col·laboració entre tots els municipis de l’Illa. Va ser la Universitat de l’Illa que va estar d’acord amb la proposta de Richard Kane de construir-la i tots els menorquins hi van contribuir. Com també els nostres avantpassats ho havien fet un segle abans en la fàbrica d’un altra cisterna a Alaior, també sufragada pel mateix consell general, avui lamentablement desapareguda.
LA HISTÒRIA ÉS UNA MINA d’experiències, que prenen nous relleus i colors segons els avatars que vivim. La recerca històrica de l’aprofitament de l’aigua, ben segur, serà objecte de molta més atenció de la que ha tingut fins ara per part dels historiadors a mesura que aquest recurs sigui cada vegada més escàs i sigui motiu de més conflictes entre pobles i a l’interior de les mateixes comunitats. Estem en un present que és tornada al passat. La idea de finitud dels recursos, que es va convertir en impensable amb la industrialització i la idea del progrés del segle XIX, ha tornat en el nostre dia a dia, com ho havia estat durant llargs períodes històrics per tota la humanitat. Les diferents crisis mediambientals que vivim, ens interpel·len i ens obliguen a mirar les antigues cisternes i aljubs amb uns renovats ulls.
Ferran Vizoso i Jesús Cardona van elaborar un preciós estudi sobre els aljubs de Menorca. Per fer-lo en van catalogar moltíssims que són autèntiques joies, joies per la saviesa acumulada que amaguen en l’art de la mamposteria, però també perquè, escampats com estan en el camp menorquí, contribueixen a la seva riquesa patrimonial i paisatgística, a més de ser, naturalment, un recurs per l’aprofitament de l’aigua. Valdria la pena que els autors es plantegessin convertir l’estudi en llibre. Contribuiria a posar en valor aquests monuments i que els menorquins ens els féssim més nostres.
SÓN JA INFINITUD els problemes i mals que en aquests moments ens aclaparen. Entenc perfectament la sensació d’opressió que senten, davant el tsunami de crisis, els nostres polítics, però tanmateix, convindria anar pensant en termes d’estalvi, de maximització de recursos i minimització de residus, de sobrietat en definitiva, amb la qual cosa, els aljubs i les cisternes són els grans emblemes d’una saviesa i d’un mode d’afrontar la vida i la natura sedimentada per experiències de generacions. Aquest patrimoni no tan sols s’ha de conservar per les generacions futures sinó que també hauria de ser estímul per projectar un futur curós amb els recursos hidràulics i la natura tota.
