He llegit, no sé on, que Finlàndia, Dinamarca i Suïssa són les societats més felices del món. Comunitats amb menys desigualtat, bons nivells de feina, educació i confiança política, que superen amb més facilitat els temps difícils, com la incertesa per la covid-19. Al nostre país, on fins i tot el rei fa figa, sembla missió impossible aconseguir el consens ideal que tingui a veure amb els efectes del benestar quotidià. Què hi farem!
Mentre el virus segueix comandant i la comoditat general no arriba, m’he regalat un pont replè de petites coses. Segur que no he inventat res, però tot sumat equival al secret de la felicitat: un dinar familiar, llegir els diaris sense fi, gaudir de la pau de la llar, una conversa agradable, riures al voltant de la pala de pàdel, un llibre al balancí, l’escapada en bici, quatre acords amb la guitarra, l’olla de brou, la pluja dins el llit, arraulida al sofà veient la pel·lícula amb New York de fons, una tassa de xocolata desfeta, passejar per la llum de Nadal, comprar la ponsètia, els calcetins que em van regalar les companyes,... l’apreciació i el valor d’allò més senzill.
I de tant estimar les petites coses- amb l’adjectiu al davant- s’escurça la perspectiva. La mirada curta fa viure petit, quelcom quotidià i agradable. Més modesta, més profunda. I tinc expectatives enormes per omplir-me de milers d’assumptes simples que em fan feliç. Com la posta de sol, al terrat, amb la ciutat als peus.
