Aprofita el Consell l’esperança i la il·lusió nadalenques per explicar dos nous plans d’inversions, dues cartes als reis europeus dels diners per a la màgica reactivació. Aquests tipus de plans es reben entre la ciutadania amb un nivell d’expectació, fervor i confiança inversament proporcional a la quantitat d’euros i anys que necessiten i a l’extensió de les paraules que els defineixen (descarbonització, digitalització...). És la conseqüència d’una administració de discurs massa abstracte que abusa del Ctrl+C Ctrl+V en el capítol d’inversions dels successius pressupostos i que per a una llicència d’obra necessita més temps que la vacuna de la covid.
És curiós. Un pla mira al futur amb moderns centres tecnològicament dotats per afavorir la retenció de talent professional, mentre l’altre és molt més terrenal, analògic, de peus a terra i vol resoldre un vell problema: el mal estat de les voreres de les urbanitzacions. Les voreres són, en general, deficients. A les ciutats, les arrels, els aparcaments de «només un moment» i un escàs manteniment (pel fet que els accidents a peu són menys greus) provoquen que els vianants circulin per voreres en pitjor estat que l’asfalt del costat. A les urbanitzacions fan pena, quan n’hi ha. És un desastre estructural. Els nuclis turístics, nascuts sense més planificació que els beneficis dels promotors, presenten problemes de serveis i conservació que ara ha d’afrontar l’administració pública. Mobilitat, sanejament, voreres...
La coincidència és oportuna. Els plans d’avantguarda, de futur, plens d’anglicismes, necessiten un punt de partida adequat, tenir resolts els temes pendents del passat més elementals i ordinaris. No seria convenient que un teletreballador foraster tropissés a una urbanització, s’obrís una cella i les peces del seu valuós portàtil acabessin escampades entre les herbes i clots d’una vorera. Ara veurem. El pla són 11 milions en voreres, no es farà tot abans de festes, però almanco vorera és una paraula curta.
