De què anam?

Callar i consentir

|

Valorar:

Com aquell qui no vol la cosa, demà s’acaba el 2020. I la memòria col·lectiva no en guardarà un bon record, perquè haurà estat l’any de la demostració, amb tota la seva contundència, que els humans no dominam el món, per més que ens ho havíem arribat a creure. La capacitat de destruir-lo, sí que fa anys que la tenim. Però la de dominar-lo, no.

A la vegada, haurà estat també l’any del gran humanisme, per la legió de persones que des dels centres de salud, els hospitals o els laboratoris s’han posat al servei de la gent per reduir el seu dolor.

Com també haurà estat l’any de l’alegre inconsciència de tantes altres persones incapaces d’entendre que hi ha interessos que són col·lectius.

Pocs governs resistiran la tensió que han provocat aquests mesos d’incertesa. I he de creure que en la majoria de casos a pesar de la seva voluntat, perquè han hagut de gestionar una situació per a la qual no estaven preparats i prendre decisions a les fosques, enmig de la desorientació general.

La veritat és que les vacunes han arribat abans del que cap expert podia imaginar ara fa deu mesos, i açò és positiu. Però el procés de vacunació serà lent i amb resistències. I el gran perill és que pel camí s’escampi la creença que ja està tot resolt i que ja podem tornar a actuar com si res.

Queden encara uns llargs mesos d’incertesa que reclamen prudència i solidaritat. A Espanya, els 50.000 morts que ja s’acumulen, 50.000 persones amb nom i llinatges, haurien de ser prou motiu per tenir-ho present. I per paga, quan des de l’Organització Mundial de la Salut ja avisen que el virus no desapareixerà i que no és descartable que en el futur hi hagi rebrots esporàdics.

Els efectes de la pandèmia han estat -són- tan terribles que ens han canviat la vida i per més que ningú no ho vulgui creure, demà ja no serà com ahir. Els canvis en la societat humana, des dels esquemes de l’economia fins a les relacions personals, ja no tornaran a ser com eren i en pocs anys hauran mudat governs i interessos que semblaven inamovibles. Sempre ha anat així al llarg de la història. Després dels grans cataclismes, els canvis arriben, més d’hora que més tard.

I a la vegada ressorgiran tots aquells problemes que la magnitud de l’epidèmia ha deixat en segona fila durant aquests mesos. Però que han succeït i que són difícils d’empassar en una societat madura. Podria ser que, quan acabi aquest ball del virus, en comenci un altre de tan eixordador com el seu. Raons no en falten, com ho és que cada dia hi ha més rics però molts més pobres i que des del poder es continua insultant la intel·ligència de la gent amb mètodes del passat.

Tenir un rei que va abdicar amb tantes presses i que ara ha de viure -i sembla que no per gust- a un país tan poc democràtic com els Emirats Àrabs però que, açò sí, no té conveni d’extradició amb Espanya, no és un bon senyal. Com tampoc ho és que li continuem pagant els serveis de seguretat i que la Justícia no demostri cap interès per aclarir el tema amb celeritat.

Tampoc és un bon senyal que tornem a escoltar renou de tambors militars, que és evident que sonen amb més força que si només els tocassin una partida de jubilats. I ho empitjora que el rei, a més de no aclarir la situació de son pare, no desautoritzàs de manera contundent la tamborinada. Un discurs de Nadal malaguanyat per a la tranquil·litat de la ciutadania. Per més elogis buits de contingut que, per interès propi, en fan aquells que viven del sistema.

I el conflicte català, en què en comptes de cercar solucions, s’ha anat per la via penal fins aconseguir allò que bonibé sempre han acabat fet en el passat els governs espanyols: enquistar els problemes fins el dia que el pus els fa rebentar amb totes les seves conseqüències. O és que qualcú es pot creure que la democràcia és sostenible amb polítics a les presons per motius polítics? I inventant delictes inexistents i cadenes de judicis, fins a prop de tres mil, que convertiran la ferida en infinita?

Ho tenim malament si per mantenir el sistema hem de continuar aturats en el temps. Si les veritats s’han de continuar tapant amb proclames patrioteres i les misèries amb banderes immenses. I encara ho tenim pitjor si qui hauria de reaccionar amb valentia -que mos hi jugam el futur!- calla i consent.

I a pesar de tot mos desitjarem, com cada 31 de desembre, un Bon Any.