Cafè, croissant i...

Mai no m’ho hauria imaginat

|

Valorar:

Mai no m’hauria imaginat que soparia per cap d’any a la mateixa taula on he passat bona part de la jornada laboral de 2020. Ni que celebraria cada dia d’escola presencial com una victòria. Ni que enyoraria les a vegades descoordinades encaixades de mans i les gairebé sempre carregoses besades de protocol.

Ni que una mesura sanitària dissimularia la meva incorregible vessa a afaitar-me. Ni que me crearia una sensació mental estranya, un tic fugaç reprovatori, veure a una pel·lícula una festa o un concert sense mascaretes ni distància social. Ni que trobaria a faltar els que sempre estan més a prop. Ni que aniria tens a comprar el pa. Ni que el meu propòsit d’emprar menys el cotxe s’assoliria caminant tan poc. Ni que l’avorriment alimentaria tant les paranoies i les queixes. Ni que veuria manifestacions per uns tobogans tancats mentre gent fa cua en silenci per recollir aliments que no pot pagar. Ni aquell 2 de maig.

Ni que per embarcar hauria de validar la condició de resident asimptomàtic. Ni que em miraria la febre una persona que no és ma mare ni un sanitari. Ni que un aerosol era quelcom més que un esprai. Ni que es podria viure un dol d’una forma encara més trista i solitària. Ni tanta responsabilitat i tanta irresponsabilitat. Ni que la gent abans no ventilava. Ni que m’embafaria de la reiterativa l’actualitat i al mateix temps la devoraria. Ni que els macabres recomptes de morts, i malalts, serien rutina diària. Ni que apareixeria una altra excusa perfecta per continuar ajornant moltes coses necessàries eternament ajornades.

Ni que arribaria a viure aquell agost sense multituds que molts menorquins dèiem somiar amb inconsciència econòmica. Ni un any sense cap gin amb llimonada i rialles. Ni que empresonaríem els avis sense cap delicte i castigaríem els fillets sense cap malacriança. Mai no m’hauria imaginat un any tan llarg. Ni que el meu apassionat desig per a 2021 seria simplement que tots arribeu a tenir una cosa semblant a la normalitat.