De què anam?

Darrere el teló

|

Valorar:

Diu el govern que tothom que pugui, treballi a ca seva, davant l’ordinador. Cosa que s’estén també a les relacions familiars. Mesos sense abraçades de fills i néts, i molta relació telemàtica. I per més que ja circulin les vacunes, el dia a dia recorda aquella cançó de Raimon que deia «Quan creus que ja s’acaba / torna a començar / i torna el temps dels monstres / que no són morts...»

No és que la lletra tengui res a veure amb la pandèmia, perquè segurament es va inspirar en la imminència del Consell de Guerra de Burgos, de l’any 1970, però les cançons volen més enllà del temps i del context en què van ser creades...

Amb les festes acabades, s’incrementen les restriccions i augmenta el perill de col·lapse dels hospitals. Tothom ho sabia, però ningú no ho volia sentir, perquè ja sabem que la paràlisi de l’economia cada dia fa més matx. Els ajuts públics són escassos i arriben tard. I amb cada nova restricció, hi ha més empreses que rebenten i famílies que pateixen.

Des del meu confinament a Barcelona, esperant per poder tornar a Menorca, m’ha tocat viure les restriccions d’aquí. Des del «toc que queda» nocturn fins a l’obertura de bars i restaurants tot just a les hores de berenar i dinar. En una ciutat en què, literalment, t’havies d’espolsar els turistes, ara només hi ha oberts quaranta hotels dels prop de 500 que té censats.

Tothom es vol creure que la situació es provisional, però per déu que s’allarga. I els informes més optimistes del ‘vacunòrum’ ja situen la recuperació cap al final de l’any que comença... Ja sabem que va malament arreu -tret de la Xina, diven- però a Menorca fa segles que vam aprendre que «Mal de molts, conhort de bísties». I coincidirem que és així.

Així i tot, el prestigiós rànquing mundial «The World’s Best Cities 2021», enguany manté Barcelona com a vuitena conurbació més atractiva tant per viure-hi com per fer-hi feina, superada a Europa solament per Londres i París. I no és fàcil haver aconseguit aquesta posició per a una ciutat tan maltractada per la administració espanyola.

Per posar un exemple, els tres darrers presidents d’Espanya han promès inversions milionàries per al transport ferroviari metropolità, però fins ara tot continua igual. De fet, ja és una tradició que aquí es compleixi sobre un 30 per cent de les inversions compromeses, mentre a Madrid se sol superar el 100 per cent. El 115 per cent, l’any 2019.

2 LA REALITAT ÉS QUE l’àrea metropolitana de Barcelona té, si fa no fa, les mateixes infraestructures ferroviàries que cent anys enrere... I si hi ha autopistes, és perquè les ha pagat la iniciativa privada. I cobra peatge... En un altre àmbit, el cultural, el Museu del Prado rep el mateix import en ajuts que tots els museus i institucions culturals de Barcelona, junts.

Els nombres canten i la vida continua. I segurament, quan s’acabi la pandèmia, Barcelona continuarà essent per al món exterior la vuitena ciutat més atractiva. Perquè ni aquell decret del govern Rajoy de 2017 per facilitar la fugida d’empreses de Catalunya -que continua vigent-, no ha tingut l’efecte desitjat.

A l’escenari es continua representant la comèdia que Catalunya no és una altra cosa que una comunitat autònoma més, però darrere el teló tothom sap que és qui fa quadrar el nombres de l’economia espanyola -fins allà on és possible salvar la mà sempre foradada del poder central.

I ara, amb el ministre Illa de candidat a la Generalitat, tenim una altra mostra que la realitat no és a l’escenari sino darrere. En plena pandèmia, a les portes de la tercera onada, en el moment crucial d’iniciar les vacunacions, envien el cap de la sanitat espanyola a intentar guanyar les eleccions en una «simple» comunitat autònoma, que té per capital, açò sí, la vuitena ciutat més atractiva del món...

És la seva gran por que les torni a guanyar l’independentisme, tot i tenir els caps a la presó o a l’exili, el govern decapitat i fins a prop de 3.000 dirigents pendents de judici. Hi ha evidències que un dels partits pro independència estarien disposat a claudicar, segons quins siguin els resultats electorals. I d’aquí ve l’aposta pel senyor Illa, aprofitant que ha agafat notorietat amb la pandèmia.

Ara bé, no és que la seva gestió hagi estat tan bona ni que la seva persona tengui grans consensos entre la població catalana. Al contrari, se’l situa entre els polítics més centralistes, a l’ombra d’aquell exministre Borrell que volia «desinfectar» Catalunya i que per allà on passa crea conflictes -ara amb Rússia.

Per ara les enquestes continuen donant majoria independentista i tant el Tribunal Europeu de Drets Humans com la comissió de les Nacions Unides del mateix nom, es pronuncien en contra de les sentències dels polítics empresonats. I Amnistia Internacional. Ahir es feia públic un manifest internacional en el mateix sentit, amb noms tan coneguts com el de Gerry Adams, Yoko Ono, la fundadora de les Madres de la Plaza de Mayo o uns quants premis Nobel.

El que no s’entén és cap a on miren els partits que es diuen d’esquerra a Espanya, ells que en altre temps aplaudien tant les proclames pro Drets Humans de les Nacions Unides o d’Amnistia Internacional.