Fets quotidians

Qui dia passa...

|

Valorar:

Sempre he posat en dubte les notícies que ens arriben de la Xina, però a dia d’avui m’alegra que tingui la pandèmia sota control i que sigui el país que disposa dels millors registres econòmics. La mobilitat ha recuperat el trànsit aeri, les relacions socials s’han recobrat, i la hoteleria i la restauració han tornat a la normalitat. La resta d’indicadors també segueixen a l’alça. De pel·lícula. La consolidaré com la ferma candidata a l’optimisme que necessitem.

Per aquí, anem per la tercera ona. L’economia segueix mig hibernada amb l’esperança de descongelar-la més endavant amb els menors danys possibles. Fixem l’ideari en l’ampliació d’ERTE, i fem molts càlculs per poder acollir-nos a prejubilacions, a l’atur, o a qualsevol ajuda de les Administracions. Anem xuclant més i més de les arques de tothom.

Però tot açò té un cost, i qui ho paga? De moment repartim l’obligació entre tots els socis de la zona euro perquè no vagi directament a les esquenes de cada Estat, però finalment s’haurà de retornar a la UE, i ho farem gràcies a l’augment del deute públic.

Al meu país continuem pensant que «qui dia passa any empeny» com si ajornéssim les conseqüències que ens vindran a llarg termini. Prest farà un any de l’esclat de la pandèmia, i darrere tots aquests drets dels ciutadans, podríem afegir-hi qualque obligació moral i social.

O ens passa com a la Xina, o prest serà imprescindible destriar allò necessari d’allò que no ho és tant.