De què anam?

‘Qualque cosa haurà fet’

|

Valorar:

Era la manera fàcil de no voler saber quin era el motiu i, a la vegada, de calmar la mala consciència de no fer-hi res. Perquè tothom que tenia el cap clar sabia que era molt probable que aquell a qui havia detingut la policia, no havia fet res de mal i que el seu únic delicte devia ser incomodar el règim.

Les misèries de la guerra i tants anys de repressió ens van menar a tal temor i a tal silenci que, finalment, ens vam arribar a creure que aquell absurd era la normalitat. Quanta gent he conegut, d’al·lot, que quan rallava d’en Franco ho feia fluixet fluixet i vigilant a cada banda!

La por havia guanyat i poques persones s’atrevien a dir en públic allò que pensaven. Contra les fantasies que conten ara, van haver de passar vint anys perquè Espanya recuperàs el nivell econòmic que tenia abans de la guerra. I si ho va fer, va ser gràcies als milions d’espanyols que van anar a cercar feina a Alemanya i a l’ajuda dels Estats Units, a canvi de bases militars.

Una etapa penosa que amb la mort del dictador ens vam voler creure que havia acabat per sempre. Però sembla que les finestres no es van obrir prou perquè entràs l’aire fresc i que, de la mateixa manera que hi continua havent milers de cadàvers d’aquell temps a la vorera dels camins, encara hi ha gent que es pensa que allò era la normalitat.

Ahir despús-ahir va tornar a ca seva n’Adrià Carrasco. Segurament al lector no li sona el nom, perquè no és que cap cadena de televisió espanyola l’hagi entrevistat ni s’hagi interessat per la seva història. Però aquest al·lot de vint-i-pocs anys se n’ha passat tres de refugiat a Bèlgica perquè aquí l’encalçava la justícia sota l’acusació de terrorisme.

Durant aquests tres anys de penúria econòmica, de patiment de la seva família i de por que el detinguessin per una causa tan greu, el seu expedient ha anat canviant de mans. I si primer era un terrorista, més tard va ser «solament» un sediciós i, finalment, d’instància en instància judicial fins a onze, el darrer jutge ha arxivat el cas per falta de proves.

Però n’Adrià Carrasco «qualque cosa havia fet», naturalment. Formava part d’aquells grups de joves activistes que es van formar amb el nom de CDR després del referèndum. I que organitzaven accions de protesta pels carrers. Però açò que tothom sabia a Catalunya, per Espanya es va voler vendre com una nova organització terrorista.

Així és que, de forma que ara sabem que era indiscriminada, es van presentar als domicilis d’uns quants d’ells centenars de policies, amb un dispositiu propi de la persecució d’ETA, i els van arribar a acusar de fabricar artefactes explosius i tot. És una història que es va anar repetint. Potser recordaran na Tamara de Viladecans, que va viure el mateix calvari i que, com n’Adrià, el seu expedient ja s’ha arxivat.

I tots dos, no hi ha cap dubte que «qualque cosa havien fet». Qualque cosa que en cap país democràtic està penalitzat més enllà de la multa o la simple sanció -quan va gros- i que té un nom: desobediència civil. Un dret que forma part dels drets humans i que si aquí sorprèn a qualcú serà perquè encara no s’ha alliberat de la normalitat que va imposar el franquisme.

És el dret, sempre pacífic, que defensava el senyor Jordi Cuixart quan el van condemnar a 9 anys de presó per haver-lo exercit. Com li recorden a Espanya tan sovint les institucions mundials de més prestigi democràtic. I és que les altes instàncies de la justícia d’aquest país sembla que no s’han adaptat prou bé al discurs europeu, i cada iniciativa que prenen fora de les fronteres els hi acaba revinclant.

Em referesc, ara mateix, al fracàs del tercer intent espanyol d’extraditar de Bèlgica l’exconseller de cultura Lluís Puig, per poder-lo jutjar com als altres... La resposta final del tribunal belga ha estat contundent, i alguna raó deu tenir quan la fiscalia ja ha renunciat a tornar a prémer i, aquí, la premsa del règim n’ha rallat tan poc com ha pogut.

I és que els arguments són tant contundents com demolidors. Que a Espanya el senyor Puig seria jutjat, com ho van fer amb els altres, per un tribunal -el TSJ- que segons el propi ordenament espanyol no és competent per fer-ho. I que a la vista de les declaracions públiques que han fet jutges i fiscals, no quedaria garantida la presumpció d’innocència a què té dret qualsevol acusat.