De rebot

Francesc Layret i el fil roig del catalanisme

|

Valorar:

El 20 de novembre de 1920 foren empresonats unes desenes de militant sindicalistes, trenta-sis dels quals anaren a la fortalesa de la Mola a Maó. Els acompanyà Lluís Companys, llavors advocat dels cenetistes, entre els quals hi havia Salvador Seguí, conegut com ‘el Noi del Sucre’, el qual tingué una influència gran en el reforç del sindicalisme anarquista a Menorca. Van estar-hi tancats fins l’abril de 1922, menys Companys, que sortí del penal dotze dies després d’entrar-hi. El motiu fou l’assassinat a Barcelona de l’advocat laboralista Francesc Layret (Barcelona,1880-1920), que llavors era diputat a Corts i fou substituït pel seu col·lega, que assolia així immunitat parlamentària.

El març de 1920 Layret havia defensat el dret d’autodeterminació al Congrés de Diputats amb arguments vàlids també en el context espanyol actual. Layret no sols fou un advocat laboralista de gran prestigi sinó que en la seva activitat parlamentària intentà sempre vincular en una mateixa lluita la política social amb l’alliberament nacional. Quan Salvador Seguí s’assabentà que Layret havia estat assassinat pels pistolers de la patronal, amb la connivència de Martínez Anido, militar governador civil de Barcelona, manifestà des de Maó: «Ja saben el que han fet aquests vils». Segurament pensava que havien mort qui, probablement, estava destinat a dirigir la Catalunya republicana. Ironies del destí: el seu successor i amic, Lluís Companys, arribaria a presidir la Generalitat i també seria víctima de la injustícia suprema davant l’escamot d’afusellament al castell de Montjuïc.

Jordi Serrano, responsable de l’exposició que es pot visitar a Sabadell amb motiu del centenari de la mort de Layret, recorda la concepció nacional del polític: «Els pobles tenen dret a la vida, sent la humanitat més rica i fecunda com més variada sigui la totalitat dels seus elements. Un poble que desapareix, una nació trencada en el seu desenrotllament, són pèrdues irreparables per al contingut de l’espiritualitat humana».

Una certa historiografia espanyola ha volgut interpretar el nacionalisme català com a moviment exclusiu de la burgesia. Termes, Fontana, Culla i altres historiadors, per contra, han documentat l’existència d’un catalanisme popular arrelat a les masses obreres. També hi ha hagut, doncs, un «fil roig» en el sobiranisme català, que es pot resseguir fins al dia d’avui, per més que el lerrouxisme, populisme pseudoradical espanyolista, arrossegàs per temps milers d’obrers. Tres vegades president del govern de dretes amb la CEDA (1933-1935), Alejandro Lerroux hagué de deixar el càrrec involucrat en la trama de l’estraperlo. Res de nou, ahir com avui.