Prest es complirà un any del primer cas de la covid-19 a Menorca. Encara em sembla mentida tot el que va succeir les primeres setmanes, l’estat d’alarma i el confinament. Sobretot valor la bona adaptació ciutadana, que en temps rècord va saber canviar d’hàbits i reconfigurar, amb el nas i la boca tapada, la nostra vida.
Un any després, les factures de la pandèmia són estratosfèriques. Tanquem el gener amb 6.081 persones aturades, més les 1.700 tocades pels ERTO. La restauració i l’hostaleria, el comerç i la cultura en són els grans afectats. Només cal passejar pels nostres pobles i ciutats, fan feredat els negocis que acumulen situacions insostenibles.
Ara ens molesta tot: l’atenció que rebem del SEPE o la Seguretat Social, la cura de les malalties comuns i les cròniques, el teletreball de l’Ajuntament o del Consell, fins i tot la vacuna al regidor de Benestar Social. Tot, la recatòlica de l’oposició, també.
Ja no ens queda gaire esma per continuar endavant, i tampoc veiem un discurs polític capaç de connectar amb la gent.
De vegades tinc la sensació de viure dos mons, «a dalt i a baix». Per açò, m’agraden respostes com «que l’oposició em doni el telèfon de Pfizer o em digui a qui prendre les vacunes». Paraules que fan honor a la realitat, i no perdre el temps en bestieses.
Els Richard o les Lady Marjorie, James o n’Elisabeth, potser s’haurien de confinar, només potser, i adoptar una mica de pensament crític. El quotidià, és clar.
