Sent a dir molt que la gent està cansada. Comprensible. Però si només és açò, res. Ho aclarirem. Ens cansam perquè no estem preparats, entrenats ni mentalitzats per a exigents carreres de fons com aquesta. Preocupa molt més qui, també, està inquiet pels doblers, en un ERTE, a l’atur, amb fam, endeutat o arruïnat; confinat, sol, malalt asimptomàtic, malalt a l’estil tradicional, en planta o a l’UCI.
La gent està farta, en part, per l’avorriment. La societat occidental inclou un grup ampli de ciutadans amb molt temps lliure. Tardes, caps de setmana, festius, vacances… El calendari és un artifici, una abstracció humana recent que deixa treves per a l’oci. Una bona part de la diversió és social i, ara mateix, els diumenges s’assemblen molt als dijous, i aquells divendres vespre d’alegria rumbera han assimilat la ‘somnolescència’ rutinària de iogurt i sofà dels dimarts. Les vacances són encara entelèquies.
El temps lliure global no ha desaparegut amb el virus (ha augmentat), però ha deixat de ser un generador d’economia perquè no es cobra (encara) per passejar. Espanya, Balears, Menorca, tenen una economia fonamentada en l’artifici del calendari i el gaudi no gratuït del temps lliure que estableix. Vivim de la diversió passant per caixa. Açò s’ha demostrat molt fràgil. No és una necessitat bàsica de primer grau, no innova, no pot produir estoc, ni és aliè a les modes i els gustos variables del moment.
La comprensible desesperació, una caparrudesa indestructible, l’avorriment profund i aquesta fragilitat són les causes del fet que, sense haver après res del caòtic desastre del Nadal, ara xerrem de les vacances de Setmana Santa. Aquesta reincidència desespera i també és un símptoma evident de les patologies prèvies severes d’una economia fonamentada en una convenció en la divisió del temps, en un calendari que, quan les coses van mal dades, algú com Fernando Simón pot arribar a oblidar. Un cop vacunats i descansats, estaria bé revisar-ho de veritat.
