De què anam?

Eleccions a Espanya

|

Valorar:

Me pens que avui toca rallar d’eleccions. De les que tindrà diumenge vinent Espanya, encara que només les podran votar a Catalunya. La història és tan entremaliada, que no hi ha un altre remei que explicar-la una mica.

De llei no tocava que hi hagués eleccions fins d’aquí a un any. Però quan una junta electoral, organisme tècnic, pot provocar que cessin un president electe per haver exhibit una pancarta amb un floc groc, pot acabar succeint de tot.

I ha succeït. El reglament obligava a posar les urnes diumenge vinent, però amb el flicot de la pandèmia el govern català les va fer enrere, fins al mes de maig, que sembla que la cosa estarà millor. Els científics ho recomanaven i tots els partits, tret dels socialistes, ho van acceptar.

Però naturalment hi va haver impugnacions i el Tribunal de Justícia va sentenciar que no es podien baratar de dia, amb l’argument jurídic que un govern sense president no pot fer una cosa tan greu com endarrerir eleccions amb la simple excusa que cada dia hi ha cinc mil infectats més...

Bon començament de campanya quan la gent està espantada d’anar amb transport públic i tot. Amb una reserva ètica: ha d’anar a votar tothom que està en quarantena? I un problema que és més tangible: fins a 25.000 membres de mesa electoral han al·legat motius per no presentar-se...

I encara preocupa més la por general d’encomanar-se la covid mentre es va a votar. Una enquesta sobre el tema, assegura que hi haurà un 20 % més d’abstenció. Però ja se sap que la justícia és cega i que els jutges l’han d’aplicar cegament... Així, idò, eleccions quan toca.

Però encara hi ha problemes més grossos. I el principal, que aquestes eleccions, que se celebraran en unes circumstàncies tan especials, semblen la torna d’aquell referèndum de l’1 d’octubre de 2017, origen de la cadena de represàlies i de judicis en què està immersa Catalunya.

És com si diguessin, no volíeu votar? Idò a votar, però amb les nostres condicions. De fet mai més no s’ha sabut res d’aquella taula de negociació a què es va comprometre el president Sánchez a canvi del vot d’Esquerra Republicana per a la seva investidura. I aquest és un punt dèbil que té ara el partit republicà davant el seu electorat.

El president Sánchez continua prometent que un dia hi haurà taula, però ara envia la seva estrella de la covid, el senyor Illa, per mirar de guanyar les eleccions i acabar convocant la taula, però entre amics. De moment, ja s’ha estalviat l’altre compromís que les males llengües asseguren que tenia amb ERC: l’indult dels presos polítics -que aquí diven que no ho són.

El candidat Illa diu en campanya que toca passar pàgina. Més tost és mal de fer girar full acceptant penes de presó que les organitzacions més prestigioses del món han considerat un escàndol. Com també aquells milions de catalans que van viure en directe els fets de 2017 i que encara no entenen per què el govern espanyol va ordenar tanta violència policial.

I encara, els més de dos mil judicis pendents, que van gotejant d’un amb un. I les acusacions de terrorisme, espipollant, a qui només exercia el seu dret a la manifestació i a la resistència pacífica, com es va demostrant cada dia que passa.

No han de sorprendre les sentències dels tribunals escocesos i alemanys i belgues en favor d’aquells qui van triar l’exili -que aquí diven que no ho és-. No fa ni dos dies que la justícia belga ha explicat a l’espanyola per què no extradirà a Espanya el conseller Puig: perquè el posaria en risc de violació de drets fonamentals.

Però segur que s’equivoca, com també s’equivoca el Tribunal de la Unió Europea quan diu que el senyor Junqueras en comptes de presidiari hauria de ser eurodiputat. I el relator de l’ONU, i Amnistia Internacional, i tothom que ho veu diferent d’un Poder Judicial que fa dos anys que està legalment caducat.

Però hi haurà eleccions i els resultats, a dia d’avui, són molt incerts. Totes les enquestes rallen d’una majoria independentista, però repartida entre tres partits que ja fa estona que no van a l’una. Les CUP, que remenen molt però que més que obrir, han tancat portes.

ERC, amb el taló d’Aquil·les que sembla que hagi reinventat la política pactista del vell president Pujol. I Junts per Catalunya, amb un president Puigdemont que s’ha convertit en la peça de caça més desitjada pels poders espanyols, al preu que sigui. I no ha d’estranyar perquè, a l’exili -que aquí diven que no- i eurodiputat, és qui està més lliure per escampar els arguments de l’independentisme.

Es manifesta fidel al «procés» i, de tant de penedir-se, els seus seguidors ja li han perdonat que no proclamés la República Catalana aquell dia que ho hauria pogut fer. Es va refiar massa de les promeses de negociació que li arribaven dels intermediaris o va ser prou prudent per evitar un bany de sang? Qualque dia ho sabrem del cert.

Però també hi pot haver una majoria alternativa, si es compleix el pronòstic de l’enquesta del CIS, del govern espanyol, publicada en contra del seu tradicional silenci enmig d’una campanya autonòmica. Pot voler dir que en sap més que els altres o que vol influir en els electors. Vostès què troben?

En aquesta majoria aniria davant el senyor Illa i darrere darrere, En Comú Podem (Unidas a Espanya), i Ciudadanos i Vox, que ja han promès que li regalarien el seu vot -cosa preocupant-. El cas del PP és més complicat: si no passava prou mal de cap competint amb la seva escissió d’extrema dreta, ara li ha esclatat el senyor Bárcenas. Potser és l’hora de canviar de nom.

Tal com començava aquest article. Unes eleccions a Espanya en què es demostrarà si Catalunya ha claudicat finalment, després de tants de dies de càstig. O no.