Ensoldemà de les eleccions catalanes -dilluns passat-, la notícia més comentada al carrer ja no eren els resultats electorals, sinó una altra vegada, com a gota malaia, la intervenció de la justícia. A primera hora ja circulava que la Fiscalia havia tornat a recórrer el tercer grau dels presos polítics.
I és que seguint les normes penitenciàries que marca la llei, ja fa uns quants dies que gaudien de la semillibertat que representa poder dormir quatre nits setmanals a ca seva. Com ho fan el senyor Urdangarin, cunyat del rei, o el senyor Rodrigo Rato, el de Bankia. I açò havia donat un cert aire de normalitat a la campanya electoral.
Però just acabades les eleccions, com un rellotge programat, la Fiscalia decideix que els presos catalans no reuneixen les condicions per poder tenir aquest tracte. Argumenta que no s’han penedit del seu «delicte» i que és evident que no tenen cap intenció de «rehabilitar-se».
El problema és que les presons modernes tenen programes per rehabilitar drogadictes, lladres, depredadors sexuals, estafadors, assassins i tot, però no en tenen per fer canviar d’idees polítiques els presidiaris. I si en tinguessin, ja s’haurien posat en contra totes les entitats defensores dels drets humans...
I així tornam al peix aquell que es mossega la coa. Són o no són presos polítics? El ministre d’Exteriors de Rússia ho té molt clar. Encara no fa quinze dies es va poder permetre el gust d’afrontar en públic el senyor Borrell, representant de la Unió Europea, i posar-lo vermell com un perdigot.
Va ser en un acte davant la premsa. L’exministre espanyol va recriminar al rus que tinguessin empresonat el conegut líder de l’oposició Alexéi Navalni. I el ministre rus, li va respondre, amb tota la calma, que no entenia que li censurassin a Rússia allò mateix que feia Espanya, i no amb un sinó amb nou presos.
Una guitza tan simple com aquesta podria ser el resum dels resultats electorals de Catalunya. Per tornar a començar, primer s’ha de fer net. I açò vol dir partir de la veritat. No es pot «girar full», com repetia el candidat socialista Illa, sense resoldre primer la situació dels presos i represaliats catalans, que són uns quants.
En aquestes eleccions, les pèrdues han estat abundants, encara que facin veure que no. La participació ha davallat de vint-i-cinc punts, com ja es podia pensar el jutge que va prohibir que s’endarrerissin. I una part d’aquest absentisme ben segur que és per fatiga política, però allò que més ha incidit en la gent és el moment sanitari i la por al contagi.
Tots el partits han perdut vots, tret del PSC, que n’ha recuperat encara no 50.000 d’aquell mig milió que li va prendre Ciudadanos en les anteriors eleccions. I Vox, que també s’ha nodrit de la pedrera de Ciudadanos i de la del PP. Dos partits, aquests darrers, que han pagat amb sang haver alimentat amb el seu discurs el cadell de l’extrema dreta.
Si alguna cosa ha quedat clara, és que l’independentisme manté el suport popular que ha marcat la Catalunya d’aquesta darrera dècada. Des d’aquell dia que el Tribunal Constitucional -de la mà del PP- es va carregar el seu Estatut d’Autonomia, quan el senyor Alfonso Guerra ja li havia passat el ribot, com ell presumia d’haver fet.
Ara hi ha hagut, açò sí, un canvi de lideratge a favor d’Esquerra Republicana (33 diputats), simètric del de Junts a les anteriors eleccions (ara 32 diputats), però que no farà variar -me pens- l’eix que reclama l’amnistia política i la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. I si aquests partits s’adormen, darrere tenen les CUP, que amb els seus 9 diputats imprescindibles els farà deixondir.
L’anomenada «operació Illa» ha tingut ben segur la seva incidència, però me pens que, si no hi ha un terratrèmol, mes tost haurà fracassat. No ha pogut capgirar la dinàmica de Catalunya. Ni amb l’afegit de tots els anti-independència, els seus 33 diputats no li permeten aspirar a ser president.
A més, la idea que sobrevolava la campanya, d’un possible pacte entre PSC, ERC i Unidas, que aquí es diu En Comú, sembla superada pels mateixos resultats electorals. L’independentisme ha aconseguit més del 50 per cent del total de vots, i pactar en contra d’aquesta majoria, que és social, seria el suïcidi d’Esquerra Republicana.
Que el PSC torni a ser el primer partit de l’oposició és positiu per al Parlament de Catalunya, que ja no haurà de patir la brega i els esbrufos a què l’havia habituat Ciudadanos, encara que arribi Vox de recanvi. Però ben segur que l’oposició socialista serà molt més dialogant i col·laboradora puntual. Si no per gust, per la necessitat de recórrer als vots que els republicans catalans tenen al Congrés de Madrid.
La política sempre és un puzle. I ja va bé que ho sigui.
