Flor de sofre

Democràcia normalitzada o inexistent?

|

Valorar:

Les declaracions i contradeclaracions sempre retraten les persones que les fan i els seus inconscients. La frase de Pablo Iglesias: «No hay una situación de plena normalidad política y democrática en España»; reafirmada, en resposta a les crítiques que va rebre per tal afirmació, amb la sentència, «es obvio que en España no hay plena normalidad democrática», dona, com tota la polèmica generada, per reflexionar.

La meva opinió és que Iglesias, acusat reiteradament de tenir una ideologia d’extrema esquerra per la dreta espanyola, com també per militants i votants del PSOE, és més de dretes del que sembla. També som del parer que vivim des de fa uns anys en una conjuntura en què el termòmetre de la ideologia dretana, espanyola, però també, mundial, presenta temperatures altíssimes, que són en realitat els que fan bullir arreu l’olla a borbolls. Paradoxalment, el neoliberalisme econòmic ha generat la pura reacció i de tal extrem deriva una esquerra que no aconsegueix compensar-la sinó que va al seu darrere sense aconseguir un programa propi i desacomplexat.

Si Pablo Iglesias tingués pensaments profundament d’esquerres, ben segur no hauria emprat «plena normalitat» per adjectivar la situació política que vivim. Per una sola raó, perquè per l’esquerra de veritat (i entenc «de veritat», com de moral autoexigent, crítica i sempre a la recerca d’un millorable impossible), la democràcia no pot ser mai perfecte i normal sinó un sistema sempre a millorar, mai a tancar. El concepte democràcia, compost per «demos», per poble sobirà, i «cràcia», govern, té només uns mínims, com són que el govern l’exerceix un poble que es reconeix sobirà per exercir el poder. A partir d’aquí tot és millorable i hi caben múltiples formes de participació política. Que la dreta és normativa fins el moll dels ossos és més antic que l’anar a peu i, com menys lliberal és, més negada a admetre que és forçós assumir la política amb esportivitat. El xàfec que ha rebut Iglesias era més que previsible.

El que hem de dir de veres de la democràcia espanyola actual no és que no estigui normalitzada sinó que és inexistent. Des del moment que hi ha una part del demos del territori espanyol que fa anys reitera que no s’hi veu ni vol participar amb el govern de la resta del demos i no es volen posar unes urnes perquè es vegi de manera diàfana el percentatge de gent que vol obrir una altra democràcia, un altre Estat, Espanya no és una democràcia, ni grossa, ni petita, ni normal ni precària. Senzillament no n’hi ha perquè no hi ha unes bases constitucionals, estan rompudes.

I cal dir les coses clares. El primer que va rompre la democràcia espanyola va ser el seu poder judicial, exactament el Tribunal Constitucional, quan es va carregar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, estatut que havia passat pel Parlament de Catalunya, les Cambres espanyoles i va ser referendat pel poble de Catalunya. La sentència del TC es va carregar tota l’estructura sobre la qual descansa el sistema i malgrat que canta a la vista, no hi ha de cap banda interès en agafar el brau per les banyes, afrontar el pacte constitucional. Mentre no s’afronti aquest gran repte, de tot pot passar en el territori espanyol perquè, ara mateix, la Constitució del 78 és il·legal al descansar sobre la il·legitimitat.

Hom em dirà que no tenc raó quan dic que a Espanya no hi ha democràcia perquè puc arribar a fer denúncies tan greus com aquesta sense que em caigui el pèl. Però és perquè, mentre la democràcia té uns mínims, les dictadures no en tenen; són flexibles i amollen i estrenyen a gust. Ara el sistema aguanta d’un fil, jugant a l’estrènyer i amollar, a l’espera d’un nou pacte fundador.