De què anam?

Com oques amb l’embut a la boca

|

Valorar:

Potser la manifestació més trista dels moviments que hi ha aquests dies a Barcelona, però també a altres ciutats de Catalunya i per Espanya, és la pancarta que dilluns passat exhibien un parell de joves. Deia textualment: «Ens heu ensenyat que ser pacífics és inútil».

La detenció del senyor Pablo Hasél ha provocat una reacció contundent que potser ha sorprès fins i tot els serveis secrets del país. La mobilització ha estat tan transversal que ha despistat a tothom que controla l’ordre públic. I ara no rall dels rebenta-bancs i lladres de botiga que, a les grans ciutats, sempre s’aprofiten d’aquestes situacions. I que per recriminables que siguin, no poden ser l’excusa per desacreditar la protesta.

Rall dels milers de persones que s’han manifestat en contra de la sentència de presó d’un tal criminal que l’únic delicte que se li pot atribuir és que canta i que l’única arma que té a les mans era un micròfon. Per més que les lletres de les seves cançons siguin indesitjables, que ben segur que ho són per a molts que, amb tot aquest enrenou, les hem acabat escoltant.

Em comenta un advocat prestigiós que la justícia espanyola hauria evitat aquest mal pas si en el seu dia hagués aplicat, com era la seva obligació, les directrius de la justícia europea. No és una casualitat que Espanya sigui l’únic estat d’aquesta part del món que té cantants a la presó, més de deu. O a l’exili, si han decidit fugir -com el mallorquí Valtònyc- per acollir-se a la justícia europea. Que, ho torn a dir, és la que ja s’hauria d’estar aplicant aquí.

Alguna cosa no quadre quan, aquesta «democràcia de dret» que ens repeteixen com una lletania les autoritats del país, no pot assumir ni els disbarats dels cantants. I en canvi, sí que s’empassa disbarats molt més preocupants com si fos una oca destinada a fer foie gras. Diven que aquests pobres animals de corral arriben a tenir el fetge tan gros que moren ofegats.

I açò m’ha fet pensar la pancarta que citava al principi: «Ens heu ensenyat que ser pacífics és inútil». Una conclusió que és preocupant, perquè aquesta lliçó és el pa de cada dia. En el cas del cantant Pablo Hasél haurem de reconèixer que sense el rebombori amb què han acabat les manifestacions, ningú no en rallaria. I ara, en canvi, és tema de debat a la Unió Europea i pedrada de Rússia contra el seu representant d’Afers Exteriors, el controvertit senyor Borrell.

Encara són fresques les majors mobilitzacions d’Europa des de la segona guerra mundial. Els milions de persones que van desfilar a Catalunya, cada any, durant deu anys, reclamant que el govern espanyol escoltàs les seves demandes. A Espanya, només van tenir ressò mediàtic els disturbis provocats per uns centenars de joves que cremaven contenidors...

A pesar de tanta «plenitud de la democràcia» com diven que hi ha, la sensació de viure amb un embut a la boca, com les desgraciades oques, me sembla que cada dia està més estesa. Sembla que el país tengui prou fetge per empassar-se sense escrúpols tota casta de porqueries. Des de la situació del rei Joan Carles I fins als títols universitaris falsos dels dirigents del PP.

La cosa ve d’enfora. Des de les tortures de la comissaria d’Intxaurrondo fins a la carta blanca amb què actuava el senyor Villarejo. O la impunitat amb què proliferen les bandes facineroses. I la millor mostra, la manifestació autoritzada a Madrid per homenatjar la División Azul i escopir damunt dels vuit milions de jueus que va assassinar el nazisme. L’odi no el fomenta el desafortunat Hasél sinó els partits que criminalitzen els immigrants i que ningú no envia a la presó.

Mentrestant, les promeses de canvi semble que es posin a l’aparador amb la idea que es miren però no es toquen. L’adaptació a la justícia europea. La supressió de la llei «mordassa». El canvi de la legislació laboral o la supressió del decimonònic delicte de sedició. La neteja -d’una vegada- dels aparells de l’Estat. El diàleg en comptes de la traveta... I tot just ahir, la regulació dels lloguers, que a pesar de la penúria d’habitatge que hi ha, ja s’ha deixat de banda.

Hi ha un moment, en la història dels països, en què o es fa un pas decidit endavant o la reculada és inevitable. I la meva impressió és que, si no és fa -i prest-, esteim condemnats a tornar a la misèria cerebral del franquisme; i a què la reacció de tots aquells que no ho tolerarien sigui la que expressa la pancarta, per no morir ofegats.