Passa la gent

Fer música

|

Valorar:

Ahir, dins el súper, una persona em demanava «Idò, Maria, quan comencem a cantar?» «Gran pregunta! Ses ganes no hi falten...», li vaig fer jo. I és que, a més a més de la qüestió econòmica, que per a les persones que viuen d’això és cabdal, també hi ha la necessitat anímica de fer música dalt d’un escenari, d’entrar en contacte amb l’altre. La necessitat de fer allò que saps i vols fer per oferir-ho als demés. No es tracta només d’una qüestió mercantil. Es tracta també d’una forma de relacionar-te a través d’un llenguatge que cobra sentit quan s’estableix en el context que li és natural. Darrerament, quan he anat a veure algun concert o espectacle he notat que l’escenari desprenia una energia especial, molt més intensa que abans d’aquest malson, per les ganes acumulades de ser en viu sobre l’escena. I no és que sigui fàcil connectar amb la platea quan les màscares imposen una distància gestual desconeguda fins ara. És molt complicat percebre el feedback de la gent que t’escolta i et mira. Però, així i tot, resulta refrescant i pacificador poder tornar a l‘escenari.

Com a espectadora, crec també que la necessitat de ser-hi en viu, d’establir el lligam amb qui emet el missatge, d’acoblar-te amb la vibració de l’altre, s’ha fet més evident que mai. L’streaming? Bé, és un mitjà més amb el que conviurem, però mai podrà substituir el «live»...

El meu interlocutor del súper s’acomiadava dient-me que «quan facis cosa, avisa i vindrem»... Haurem de fer cosa, idò! I creuar els dits perquè la feina no sigui en va, que això ja ho hem tastat i urgeix recuperar la il·lusió!

Ses ganes no hi falten...», li vaig fer jo. I és que, a més a més de la qüestió econòmica, que per a les persones que viuen d’això és cabdal, també hi ha la necessitat anímica de fer música dalt d’un escenari, d’entrar en contacte amb l’altre. La necessitat de fer allò que saps i vols fer per oferir-ho als demés. No es tracta només d’una qüestió mercantil. Es tracta també d’una forma de relacionar-te a través d’un llenguatge que cobra sentit quan s’estableix en el context que li és natural. Darrerament, quan he anat a veure algun concert o espectacle he notat que l’escenari desprenia una energia especial, molt més intensa que abans d’aquest malson, per les ganes acumulades de ser en viu sobre l’escena. I no és que sigui fàcil connectar amb la platea quan les màscares imposen una distància gestual desconeguda fins ara. És molt complicat percebre el feedback de la gent que t’escolta i et mira. Però, així i tot, resulta refrescant i pacificador poder tornar a l‘escenari.

Com a espectadora, crec també que la necessitat de ser-hi en viu, d’establir el lligam amb qui emet el missatge, d’acoblar-te amb la vibració de l’altre, s’ha fet més evident que mai. L’streaming? Bé, és un mitjà més amb el que conviurem, però mai podrà substituir el «live»...

El meu interlocutor del súper s’acomiadava dient-me que «quan facis cosa, avisa i vindrem»... Haurem de fer cosa, idò! I creuar els dits perquè la feina no sigui en va, que això ja ho hem tastat i urgeix recuperar la il·lusió!