De rebot

Els bogamarins

|

Valorar:

Joan Margarit ha tingut (i ja en parlam en un passat recent!) la capacitat, que és essencial per a la poesia, de dir molt amb poques paraules senzilles, entenedores. Pensant en les crisis que ens escanyen (desigualtats, pandèmia, canvi climàtic, pèrdua d’identitat, violències real, estructural, sistèmica...) ve a esment un breu poema de l’autor de Casa de Misericòrdia, en què ens fa fixar la mirada en un bogamarí, com en deim a les Illes i a la Marina valenciana; una garota o garoina, com en diuen a la costa empordanesa. Així és la nostra llengua: diversa en la seua unitat. Les pues de l’eriçó de mar li fan de crosses en els seus escassos moviments; poruc de tot el que es mou a l’entorn seu i a les onades. Cerca fugir dels perills de la mar aferrant-se a una roca. Se sent, idò, protegit per sa closca d’espines o cuirassa d’agulles. Però atenció: «Dins l’armadura / sóc el meu propi presoner: la prova / de com fracassa sens risc, la vida. / A fora hi ha la llum i el cant del mar. / Dins meu, la fosca: la seguretat».

La gent que, tot cercant la pròpia seguretat, s’aïlla, es tanca en si mateixa o s’entotsola, perd així la saba de la vida i, volent defugir el risc, fracassa. El vell castiga o reprimeix tot el que es mou, perquè pertorba el seu egoisme immobilista. En canvi, el jove (no importa els anys que tragini cadascú dins la pròpia motxilla) té l’actitud agosarada d’anar més enllà del que li han contat o creu conèixer, a la descoberta de la veritat, que és una i múltiple enllà de les mentides que anestesien; a la recerca de l’altre, de la novetat, del canvi...

El jove guaita defora, veu la injustícia i en pateix; lluita per millorar la vida pròpia i la dels altres. Volent ser lliures, els joves saben que no hi ha llibertat si aquesta no arriba a tothom, mentre algú estigui encadenat pel poder inabastable.

Convé saber que no n’hi ha prou a dir que no. Que cal sortir al carrer i barrejar-se en la marea, i créixer al costat d’aquella o d’aquell altre que aspira a un ideal semblant unint les minses forces dels que són considerats ‘no-ningú’. És arriscar-se a la garrotada quan la violència s’exerceix damunt els desafavorits cada dia i cada dia són més qui la pateixen. Garotes, no; millor dofins nedant a l’ample.