«Encara ho podem fer millor» diu la veu de l’anunci del Consorci de Residus i Energia de Menorca per a impulsar la separació dels fems en origen. En positiu, ja que la nova planta permet valoritzar aproximadament el 70 per cent dels residus que arriben a Milà. El cas és que de les 150 tones domèstiques diàries que van a la planta, només un 20 per cent arriba de manera separada des de casa. Una xifra poc representativa de la presumible Reserva de Biosfera.
L’espectacle del passat cap de setmana als carrers de la ciutat era vergonyós: cadires, televisor, matalàs, nevera... i el dimarts, darrere de casa, hi havia un home deixant deixalleries prohibides al costat d’un contenidor. Es va returar en veure’m, però el seu rostre delatava la malifeta, feia el ronser mentre jo classificava el plàstic i el paper. En partir, vaig girar el cap i mirar-me’l, però el seu posat es va tornar desafiant. Qualsevol diu res.
Multar la proximitat, en les ciutats petites, sempre és un inconvenient. Les Policies Locals no s’atreveixen i prefereixen el model proactiu com a filosofia de treball, però -massa vegades- només la multa alliçona.
La neteja dels carrers i espais públics és una tasca complexa. L’ajuntament hi posa el punt verd, la recollida domiciliària, els contenidors... però l’esforç de tots plegats és la clau per fer una ciutat neta, habitable i còmoda.
M’agradaria un compromís ètic, de respecte, consolidant unes bases morals i de convivència sòlides.
