Sovint en la ficció hi ha personatges amb un dimoni a una orella i un angelet a l’altra. El mal i el bé. A la realitat d’aquesta pandèmia tenim el pessimisme i l’optimisme. La força de cada un depèn de les circumstàncies de cada persona i del moment. És comprensible que alguns tenguin un baríton com a pessimista i un afònic a l’altra orella. En general és una muntanya russa. Desescalam, onada, vacunam, nivells, no arriben dosis, salvam, empastifam, obrim, tancam...
Els projectes que es van coneixent com a aspirants a rebre fons europeus de recuperació econòmica pretenen ser vitamines per a l’optimisme: treure més profit del serigot, una revolució automobilística per part d’un fabricant que se sent culpable perquè va preferir promocionar Eivissa amb un dels seus models més populars, o crear espais per a professionals de la tecnologia que prefereixen un paradís natural a un paradís fiscal.
Ara bé, quan a l’orella de l’optimista sona aquesta música, de sobte apareix el seu antagonista per recordar-me que el Consell afirma que li falten espais per a youtubers i artesans dels algoritmes mentre té intacta s’Enclusa, i que a Menorca ja innovam en mobilitat pel fet de tenir la primera carretera del món en què s’hauran de repintar unes línies grogues. O em reitera l’embús endèmic en la concessió de permisos que desespera els inversors desprevinguts.
La gestió dels fons europeus, si acaben arribant, planteja els raonables dubtes i el seriós repte d’haver de superar la parsimoniosa dinàmica enrevessada de les administracions. Almanco sembla en són ben conscients. Si al final veim materialitzats els projectes en un termini decent, l’alegria serà múltiple. Perquè a més d’exportar «Serigot Menorca, un suero que es la leche», tenir cotxes silenciosos i compartir barri amb el community manager de Lady Gaga, es demostrarà que es poden administrar les coses d’una altra manera. A veure si així calla ja la veu pessimista, que du un any pesadíssima.
